La veu de tota la vida

Temps era temps quan la ràdio era l’espectacle a les llars. Va venir la televisió i, contra els auguris catastrofistes, paraula i música ens han continuat acompanyant a través de nous receptors de so millorats amb la tècnica. Alguns hem continuat fidels al mitjà, l’hem tastat com a comunicadors i l’hem tornat a situar en el lloc més preferent d’entre l’audiovisual.

En gairebé tota la trajectòria hem rebut, admirat i assaborit els missatges de Joaquim Maria Puyal, que ara ha rebut el més que justificat homenatge pels 40 anys ininterromputs de retransmissions dels partits del Barça. Un producte millorat i ampliat temporada a temporada que no només ens explica el que passa pels camps del món, amb excel·lents i creixents –no només en nombre– col·laboradors. Ho fa amb total honestedat periodística, sense amagar que és un culer, però tampoc quan i qui decep de l’equip, ni quan l’àrbitre s’equivoca en contra o –això no ho fan tots– a favor.

Però la TDP, com s’anomena des de fa alguns anys, no és tan sols futbol: crea escola lingüística en aquest àmbit informatiu generalment tan ple de vulgaritat, repeticions d’expressions i tòpics –res estrany amb qui acumula tot el cabal i els coneixements de qui va merèixer el premi extraordinari de doctorat en lingüística catalana al seu moment–. I encara més, afegeix elements del costumari, frases fetes i dites tradicionals gairebé oblidades, història... en definitiva, cultura.

La condició de professor del Puyal a la universitat ens garanteix –salvat allò de quod natura non dat, helmantica non presta– noves generacions de professionals competents que continuïn la tasca.

Tot això seria prou, però el mestre també va passar i amb brillantor i èxit pel sempre complicat món de la televisió, on a més de la veu i les connexions cal tenir present i no ser traït, sinó aprofitar, per les diverses càmeres, l’enllumenat, els muntatges visuals de suport...

Subjectivament, en els millor anys d’aquest mitjà, quan la tècnica ja havia millorat prou però els productes encara no havien esdevingut generalment espectacles de circ –inclosos els etiquetats com a informatius–, Puyal va mostrar la mestria amb el Vostè pregunta des dels estudis de Miramar i, ja a la pública catalana TV3 els vuitanta, sobretot amb La vida en un xip i Un tomb per la vida.

Sembla avui quan ens va presentar els milers d’aspectes de la soprano Victoria de los Ángeles i com va acceptar, amb naturalitat, les interrupcions i l’admiració del fill de la –poc– diva, Alejandro, afectat de la síndrome de Down (al cel siguin tots dos).

L’Antoni Morell ens recordava l’altre dia que, quan ell era el secretari de l’executiu, va aconseguir la presència de l’aleshores cap de Govern, Òscar Ribas, en un d’aquells programes, i el va tractar amb el respecte i traient els aspectes més positius del polític nacional.

Les referències a Andorra fetes a la ràdio d’avui –generalment dels seus col·laboradors– son humorístiques i basades en els tòpics més generalitzats, però és fàcil captar en el to que en cap cas arriben des de la mala intenció, i mai amb l’estil agressiu, desqualificador camuflat de denúncia que empren diverses cadenes televisives del estat veí del sud, sobretot privades.

El mestre ha superat ja, per poc, l’edat legal per jubilar-se. Però la seva veu i la seva manera de fer continuen estant joves, sempre renovades a la recerca de la millora. Serà, doncs, una llàstima quan arribi el dia que es trobi cansat, opti per la retraite i ens quedem sense la veu de –gairebé– tota la vida. Perquè, tot i que algun dels seus deixebles el pugui substituir amb dignitat, com ara Antoni o Jordi, –que el van acompanyar a les ones fa dècades– ell és irrepetible. Com el plaer de seguir els seus relats esportius, tot i que tinguem a la vegada imatges a una pantalla.