El periodisme, el millor ofici del món?

José Martí Gómez (Morella, 1937) ha publicat, recentment, un llibre de memòries titulat, precisament, El oficio más hermoso del mundo. Una desordenada crónica personal, referint-se al seu ofici, el periodisme. El tema és interessant sobretot per als qui com jo ens dediquem a aquest ofici. Jo al titular del meu escrit per al Diari d’Andorra ho he posat com a interrogant. Ho faig òbviament de manera provocadora. Jo també crec que el periodisme és el millor de tots els oficis. El bon periodisme, el que es fa per servir a la veritat i la societat. Aquell que s’aprèn com la vida al carrer, cercant la noticia allà on calgui, al carrer, tot prenent un cafè, llegint molt, documentant-se.

Ell va viure els anys durs de la dictadura franquista quan el periodisme no tenia ales, no tenia llibertat. Es va iniciar al Diari de Barcelona com a corrector. Després d’un parell d’anys d’aprenentatge va obtenir un contracte a El Periódico Mediterráneo, un periòdic de la xarxa de la premsa del Movimiento, del règim franquista. L’any 1970 gràcies a Josep Maria Huertas Claveria (un jove periodista que anys a venir seria empresonat per un Tribunal Militar espanyol) és contractat a El Correo Catalán, de Barcelona. Va col·laborar al setmanari humorista Por Favor fent sàtira i crítica política. Amb l’arribada de la democràcia a Espanya (1975) després de la mort de Franco va treballar a El País. També ha treballat a La Vanguardia. A punt de fer els 80 anys, ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme (2008), el premi Manuel del Arco, juntament amb Josep Ramoneda i dos premis Ciutat de Barcelona de periodisme.

Ell ha dit que creu en el periodisme de la petita anècdota que reflexa la societat tal qual i que ara ja no es dóna. El que avui domina a les redaccions –ha dit– són notes de color que no tenen –precisament– vida i entrevistes a polítics que no diuen res. “El periodisme d’avui no és el que jo vaig estimar però sé que molts joves comencen il·lusionats i m’agrada pensar que també ho veien com la professió més bonica del món”. El seu periodisme es basa en la recerca de la veritat i defuig d’aquest periodisme sensacionalista, de focs artificials, del vedetisme en què han caigut alguns professionals i alguns mitjans escrits, de la ràdio o de la televisió. El llibre de Martí Gómez a més de mostrar la seva pròpia vida com a periodista és una crònica de l’Espanya política, social i cultural del darrer mig segle. És una valuosa aportació de com fer bon periodisme a través de diversos gèneres com la crònica, el reportatge, l’entrevista. En contraposició és una crítica al sensacionalisme, al vedetisme, la vulgaritat en què ha caigut la nostra professió en alguns àmbits per satisfer l’ego personal i la voracitat a la xafarderia i al sensacionalisme.

Jo no m’atreveixo a afirmar que el periodisme sigui l’ofici més bonic del món. Per mi sí. D’altres oficis (mestre, metge, novel·lista, etc.) també són molt importants i tan necessaris com ho és el nostre. Els que l’hem practicat començant per la premsa escrita local, comarcal, hem pogut comprovar que l’aprenentatge de la pròpia experiència de cercar la noticia, complementar-la, contrastar-la i finalment publicar-la és la millor escola. Això complementat amb l’experiència dels companys i companyes més veterans fan de la seva pràctica la millor escola per formar bons periodistes.

La nostra professió la del dia a dia no ens dóna grans satisfaccions. Rares vegades un lector, un oient o un teleespectador et fa arribar la seva satisfacció per la feina ben feta. Per això hom valora, i molt, quan algú et fa arribar la seva opinió i et sents valorat. És una injecció de moral. De les moltes notícies, reportatges o entrevistes que hom ha arribat a fer al llarg d’una vida sempre n’hi ha algunes que t’omplen de satisfacció perquè et van costar d’elaborar, d’aconseguir-ho, i et sents reconfortat amb tu mateix. I si a sobre algú et fa arribar la seva opinió que li ha agradat allò que has fet creus que dedicar-te a aquesta feina ha valgut la pena. Potser no aconseguiràs cap premi rellevant però el simple fet de veure que la feina feta ha arribat al seu destinatari, el lector o lectora, i que aquest o aquesta ha mostrat el seu interès t’omple d’orgull personal.

Tots ens anem fent i modelant dia a dia i el periodisme ens dóna eines, pautes, coneixements que també ens ajuden a ser millors.

Per això testimonis com el de José Martí Gómez ens són tan necessaris i posen en valor un ofici com el nostre, el periodisme.