Ètica, estètica i els silencis responsables

L’afer mediàtic anomenat papers de Panamà ha ocupat les primeres pàgines dels mitjans de comunicació sensacionalistes foranes. D’esquitxada ha sortit el nom d’Andorra, i han saltat totes les alarmes. De sobte, el país s’ha vist involucrat en una sèrie de despropòsits injustificats.

Personalment no estic segur que la manera com s’ha tractat aquesta qüestió a Andorra hagi estat la més políticament correcta. Aprofito per dir que també discrepo en alguna de les actuacions parlamentàries i extraparlamentàries, en l’anomenat cas BPA. La impressió que en tinc és que s’ha gestionat la crisi més com una aposta a enderrocar al Govern que en una defensa objectiva del bon nom d’Andorra. A mi em recorda allò de “Váyase, señor González”, i segurament a molts dels lectors, també. La manera de fer política a casa nostra guanyaria si vencéssim el síndrome d’hispanodependència en alguns dels casos o de catalanodependència en d’altres. Són ja molts els fets que evidencien la relativa subjecció.

A mi, com segurament també a molts lectors, em sembla que la repetitiva campanya no tan sols no ha sigut estètica sinó que tampoc ha estat políticament ètica En política no tot s’hi val. Com en la vida social, en la dialèctica política hi ha uns principis a respectar, i uns valors a defensar. Hauríem de procurar limitar la pràctica de la teatrocràcia. En sortiria enfortida, la democràcia.

La competència en el discurs hauria de fonamentar-se en el contrast d’idees i no simplement a destruir la reputació de l’adversari. La polarització del debat, la crispació i la descalcificació sistemàtica alimenten l’alienació política del ciutadà. Si l’únic objectiu de qualsevol política, tant governamental com d’oposició, és intentar defensar el bé comú, cal actuar amb lleialtat institucional envers la institució de Govern i, fonamentalment, envers l’Estat. Així sí, defensarem el bon nom d’Andorra a l’exterior i sobretot a l’interior.

Ja és hora de deixar d’avergonyir-nos, d’autoculpar-nos i flagel·lar-nos en l’àmbit nacional. No és el camí adequat. Cal que s’expliqui millor, aquí i a fora, que ni Andorra ni les seves institucions públiques ni financeres ni professionals es poden reduir a la imatge caricaturesca d’un refugi blanquejador de diners procedent dels delictes. Ni a una societat de Capuleti e Montecchi, de l’òpera de Vicenzo Bellini. Ni de contrabandistes ni facinerosos.

Cal dir, i ben alt, que mai hem potenciat l’anonimat dels clients d’entitats financeres o no financeres. És més, des de l’establiment del primer banc a Andorra a finals dels anys 30 del segle passat, per llei interna, tots els clients han hagut d’estar perfectament identificats, amb les seves dades a disposició, mitjançant autorització judicial, de la policia andorrana, de la policia internacional (Interpol) i de les autoritats judicials estrangeres. El que vol dir que l’anomenat secret bancari no és diferent que el que obliga metges o advocats.

Seria bo que els mitjans de comunicació nacionals, als que se’ls suposa neutrals i amb responsabilitat de transparència, fessin públic el nombre de les actuacions de la policia andorrana i la justícia en el curs dels deu últims anys.

No seria just intentar ocultar que, des de l’establiment del primer banc a Andorra, el sistema financer andorrà ha acceptat dipòsits de persones i societats d’altres països, però no la constitució de societats opaques. Ni la possibilitat de constituir fundacions sota la forma jurídica del trust. I si la prohibició, per transparència, de les accions al portador en qualsevol societat, de nacionalitat andorrana, etc. Cal explicar moltes més coses.

El nostre anomenat paradís fiscal ha estat menys paradís del que encara avui és els USA (veure La Vanguardia digital 26/06/16). I menys que Luxemburg, Londres i Irlanda, membres de la UE. I menys que Hong Kong sota jurisdicció de la Xina. I menys que Singapur. I és cert que aquí no ha estat tipificat com a delicte l’evasió fiscal. Cal canviar la legislació? Més que segur. Fem-ho nosaltres lliurement, o de manera pactada, mitjançant un tractat amb els estats que convingui, i no perquè ho diguin campanyes difamatòries més o menys orquestrades. Això no solament és sobirania. És dignitat.

Per acabar, reitero que estic en desacord amb la insistent demanda per part de l’oposició parlamentària de la dimissió del Govern o la del seu ministre de Finances. La nostra política, bona o dolenta, no ha d’estar condicionada per les campanyes mediàtiques amb més o menys d’èxit, depenent de la disposició dels seus lectors. Si la demanda prosperés en els seus objectius, seria legitimar democràticament una campanya que en la meva opinió ni ha estat políticament ètica, ni perceptiblement estètica.

Hi ha moments que callar suposa responsabilitat.