Europa

No hi ha recorregut per la vida sense tenir un breu somni. Un pressentiment. Un anhel. Un dolor.

D’aquestes sobtades, n’hi ha que et passen per la closca tan ràpidament que semblen espurnes saltant del caliu d’un braser. Similars visions o les mateixes, freqüentment es posicionen per aconseguir, d’una manera feliç o dramàtica, el propòsit manifestat.

Potser de consemblant motlle va eixir la decisió de fundar la Unió Europea. Naixent el 1957 amb sis països capdavanters. Integrant-se’n d’altres més endavant, arribant als 28 actuals per compartir valors, democràcia, prosperitat i per evitar noves guer­res. Una Europa sense fronteres i amb una única moneda (tal com ho he llegit). I avui tenim una Europa amenaçada, de capa caiguda, amb una duradora crisi econòmica i amb un batibull de refugiats i immigració, que comporten per a una gestió desastrosa, un augment d’ultres i d’euroescèptics. I tot i anant com va, incomprensiblement encara hi ha països que volen pujar al seu carro.

Quan tot trontolla, no forçosament tot ha de caure, però aquells prohom d’homes, pares de l’origen de la UE, quin projecte devien enginyar per creure’l factible i estar on i com estem?

De vegades, en un disseny de fites immenses, sol succeir que el deliri s’entossudeix, no donant el valor que mereixen realitats diferencials, que en un principi no aparenten influenciar el repte. En aquest cas, tal vegada es donà prioritat al procés econòmic, desmereixent la diversitat dels valors culturals d’un nord i d’un sud que, com va tot plegat, ni amb trenta anys més de bona voluntat, farà cap alguna similitud?

No cal plànyer el temps per recordar els seus millors significats moments. Tanmateix, quan fas un gir enrere, avaluant-los, et trobes en uns anys, abans de la creació de la UE, amb minsos percentatges d’atur. Desigualtats inferiors a les actuals. Un entorn amb uns preus on els productes bàsics eren a l’abast de moltes més butxaques. Un entorn amb molta menys pressió fiscal, robatoris, narcotràfic, corrupció, ter­rorisme. Coincidents lideratges però sense l’agreujant de la malversació per les duplicitats i triplicitats administratives, comissions, consells, parlaments, tribunals, subvencions... Tan rica és Europa?

A totes les business school t’alliçonen de la transcendència dels lideratges, no calent ni una esquemàtica exposició, per endevinar les conseqüències que poden aparèixer, per l’obtenció continuada de resultats negatius dels exercicis. Doncs, per què no s’exigeixen també responsabilitats de les seqüeles als polítics? Haurien d’ésser idèntiques a les que acompanyen el món laboral.

En un temps de desenfrenament tecnològic, en què les perspectives inicials d’un programa qualitatiu qualsevol, als quinze dies pot haver envellit, la UE ha tingut temps de sobres per esmenar el programa preeminent, podent-lo adaptar al context present. Altrament, a part del cultiu diari de tertulià i de pactar, el líder està massa abusadament complagut al vot. Així no es pot continuar, ja que aquesta penyora obliga i tot­hom en vol treure faves d’olla. Pam més, pam menys, estructura copiosament estesa a tot arreu d’aquest planeta.

Igualment rutlla l’Europa de descaradura. Galejant de defensar a tothora els drets humans.

No sé què dirien d’això les que sofreixen esclavatge sexual, i els pares a qui els han matat un fill amb una arma de fabricació europea.

Mentre s’escolta un espinguet catastrofista de pànic, ara hem de salvar Europa. I de què cal salvar-la? És l’esverament al Brexit?

Si només veiem el que volem, per més reaccions que portin les accions, de no sacrificar l’animal no desapareixerà la ràbia. O és que potser els problemes no són els que ens volen fer veure?

La meva llengua és d’arrels de molta història. Ma llengua és ma pàtria, i puc deixar de sentir-me una mica qui sóc si s’engresca la parròquia amb altres discursos i maneres de fer. I en primer lloc, vist des dels nostres ulls: allá donde fueres, haz lo que vieres.