Andorra és i continuarà sent un Estat sobirà (i II)

Repassant l’hemeroteca dels anys noranta, hem pogut rememorar els dubtes seriosos que van sorgir entre una part de la població i del teixit econòmic per la signatura d’un acord comercial amb la Comunitat Europea (CE).

Parlem de l’acord duaner que és, avui en dia, intocable. Aquest acord d’unió duanera per als productes industrials, signat el juny del 1990, va fer que el Principat d’Andorra preconstitucional cedís a la CE tota la seva sobirania comercial.

Va ser i és un molt bon acord. No en tenim cap dubte.

Si ens cenyíssim a l’actual argumentari liberal, l’esmentat acord duaner hauria de ser vist com un mal acord, ja que com hem comentat vam cedir aleshores tota una part de la nostra sobirania, concretament la sobirania en matèria comercial. Lluny d’això, per als consellers liberals, l’acord del 1990 és el model a seguir.

També ho és per al grup demòcrata. Però per a nosaltres, a diferència dels liberals, l’acord del 1990 és un model a seguir perquè ha estat una eina fonamental per al creixement econòmic i comercial del país.

A dia d’avui, Andorra ja es regeix per normativa europea. Andorra transposa els reglaments, les directives, les decisions-marc europeus.

I ho fa, no solament per complir amb el compromís segellat amb la UE arran dels acords signats, sinó perquè tothom tingui una norma igual, homogènia, per donar seguretat jurídica als productes que es fabriquen, que s’exporten o que s’importen. Tothom es regeix per les mateixes regles i té el mateix tractament. Per exemple, les bicicletes, els microxips per a targetes o les betes que es fabriquen al Principat tenen, amb aquest acord, un mercat molt més ampli de més de 500 milions de persones que amb els 70.000 habitants del Principat.

D’ençà l’entrada en vigor de l’acord monetari, el Principat fa el mateix exercici de posada a nivell normatiu europeu amb el sector bancari i financer.

Malauradament, molts confonen homogeneïtzació i adaptació amb pèrdua de sobirania.

Avui en dia, amb l’inici de les negociacions per assolir un acord d’associació, se cerca ampliar l’accés dels serveis, del capital i de les persones al mercat d’aquestes més de 500 milions de persones. Fruit de l’experiència de 26 anys d’èxit de l’acord duaner, el país enceta una nova ronda de negociacions per ampliar els lligams amb la UE. Unes noves relacions que permetran que persones del país o instal·lades al Principat i que prestin algun servei de gestió, d’assessorament o de suport des d’Andorra, tinguin la mateixa llibertat de moviment i establiment dins l’espai europeu com el tenen les mercaderies.

Aquestes negociacions s’han iniciat a proposta de la UE, concretament mercès al mandat de negociació que el Consell europeu va emetre el desembre del 2014 instant la Comissió Europea a negociar amb Andorra, San Marino i Mònaco. La UE marca, doncs, amb qui i com s’han d’encarar les negociacions, però deixa que la Comissió Europea i els tres estats concernits negociïn el format de l’acord. Ara mateix estem en aquest punt.

Malgrat el que va apuntar el conseller Carles Naudi en un article fa uns dies, l’equip negociador segueix un guió ben definit i determinat amb relació al marc institucional. El que ara s’està negociant és el format de l’acord i de com s’haurà de gestionar. Podríem convenir que les aportacions que el conseller Carles Naudi enumera són molt interessants i podrien ser pertinents. Però serien molt més interessants i pertinents si es fessin en el marc que els correspon a la taula de negociacions interna i en clau de país.

Tornem doncs a la política mediàtica amb articles d’opinió i declaracions públiques, en contraposició a una política de treball intern i d’envergadura i sovint més desagraïda, de la qual ens queixàvem ahir. A banda, el conseller Carles Naudi, que és membre i vicepresident de la comissió de Política Exterior, ens va descriure un cúmul de dubtes que li generava la negociació d’Andorra amb la UE, en contraposició al que suposaria un acord d’associació a l’EEE (Espai Econòmic Europeu). L’argument que va emprar el conseller Carles Naudi ens va deixar perplexos.

Primer, perquè el ministre Saboya des del primer minut ha informat la comissió al respecte mentre que el conseller no ha expressat mai aquests neguits en el si de la mateixa.

Segon, perquè l’EEE és un acord d’associació entre els països de l’AELE (Associació Europea de Lliure Comerç) i els de la UE. L’article 128 de l’acord EEE estipula que només s’hi poden adherir els estats membres de la UE o els de l’AELE. I Andorra no és membre ni de l’una ni de l’altra.

I tercer, perquè aquests mesos s’està negociant la modalitat de l’acord pel que fa al marc institucional. És a dir, de com es gestionarà i de qui hi intervindrà. Si els liberals volen deixar de ser espectadors i tenir un rol més constructiu, poden participar en la negociació. Potser així s’adonaran que part dels seus dubtes i pors no estan fonamentats.

No voldríem acabar sense insistir en el fet que Andorra és i continuarà sent un Estat sobirà. Aquesta sobirania rau essencialment en la possibilitat de poder participar en l’elaboració de la norma internacional.

Les tasques per avançar en la negociació són diverses i tots tenim clares quines són les línies vermelles. Qualsevol cessió parcial de sobirania, igual que va passar amb l’acord duaner, només serà acceptable si serveix per fer créixer i donar prosperitat al país.

Som conscients, d’una banda, del debat intern profund de desconfiança en el si de la UE i, de l’altra, de la fragilitat d’un Estat com el nostre davant de la UE, però alhora som conscients de les fortaleses del nostre país i de la capacitat d’adaptació que hem demostrat al llarg dels segles.

Creiem en Andorra i estem convençuts que el futur passa per construir lligams sobre la base de realitats. Que la desinformació no ens faci desaprofitar.