L'esperit de Canòlich

A mi de Canòlich m’interessa l’esperit que mou, la memòria que porta lligada a la vida dels lauredians, l’estima que com a santuari se li manifesta, de lluny o bé allà dalt mateix. Que la h del final del nom hi sigui és un aspecte secundari que no pot alçar batalla entre els filòlegs i els vigilants de la llengua catalana. La Mare de Déu de Canòlich, escrit amb la hac final, ha d’estar per sobre de les trifulgues i les declaracions elevades a categoria d’improperi i d’insult. Qui ho vulgui escriure amb h, com jo, que ho faci, i qui ho vulgui escriure sense, també. Si oficialment s’ha determinat que ha de ser Canòlich, doncs Canòlich posem. Així ho hem vist escrit des de fa molts i molts anys i així s’escriurà fins que –i que passin molt segles abans no arribi– la devoció a la Mare de Déu de Canòlich s’acabi. I si mai s’acaba, segurament que tots els que aquests dies assistim d’una manera o altra a la debatuda h de Canòlich ja no hi serem. Quedarà l’esperit de Canòlich, i altres ulls i altres veus, quan les nostres siguin aire i silenci etern, el faran voleiar.

La normativa de la llengua catalana diu que la hac de Canòlich és sobrera, que s’hauria d’escriure Canòlic. L’article de l’Àlvar Valls, atent a la puresa de la llengua escrita, va descarregar fa una quinzena de dies contra la h de Canòlich, queixós de la manera de fer d’alguns magnes lauredians que, per allò del “nosaltres som així”, no accepten que Canòlich s’escrigui sense h. Segurament, els que no volen veure el nom canviat noten dins seu la remor de l’esperit de què parlàvem abans, i dissenteixen de la normativa de la llengua no pas per un motiu científic, sinó per la convicció que remenant el nom també es remena i també es toca la figura, l’esperit i la devoció a la Mare de Déu de Canòlich. I això, per sobre de normes, s’ha de respectar. S’ha de respectar com s’ha de respectar que la gent de Tuixén, oficialment escrit sense t final, vulguin veure escrit als indicadors de les carreteretes que menen al seu poble i a la gemada vall de la Vansa, Tuixent, amb t. Llarga estona escriuríem sobre l’expedient oficial entre l’ajuntament de Tuixén i la Generalitat de Catalunya, sobre aquesta t.

Finalment, des de Barcelona, acceptaren l’any 2008 posar Tuixent al poble, però quedant la grafia correcta segons la normativa de la llengua catalana, escrita Tuixén en referir-se al municipi de Josa i Tuixén. L’expedient del topònim Canòlich, als despatxos de Govern, també deu tenir el seu suc. I això no és pas nou, ni al carrer ni en cercles acadèmics. Anem cent anys enrere i veureu com se les tenien els grans mestres en l’aplec de mots i de noms. La feinada de camp de mossèn Antoni Maria Alcover (Manacor, 1862 - Palma, 1932), mostrada en el seu Diccionari català-valencià-balear, no va ser pas una bassa d’oli sobre la mar que bressola la llengua catalana entre ses Illes i Barcelona. Mossèn Alcover, com escrivia Tomàs Forteza l’any 1882, va fer plega de mots “d’aquells de piñol vermell, es à dí, de rassa pura de Mallorca, qui fan oló de garriga y son més saborosos que s’òli ranci”. I se les tingué amb l’Institut d’Estudis Catalans, quan n’era president Puig i Cadafalch i amb Pompeu Fabra i altres, amb picabaralles a la premsa i dedicatòries d’Alcover com ara: “tracalada de babauets, xotets de cordeta i escolans d’amèn”.

Escriure Canòlich amb h o sense no ens hauria de distreure gaire. Aquesta h no és pas el pitjor perill que té la llengua catalana al Principat d’Andorra. Ens hauria de cridar més l’atenció, i aquí sí que s’hi hauria d’entrar a fons, tot el corpus de paraules en anglès que es fan servir cada vegada més i en tots els àmbits. Quan seus a taula, quan vas a comprar, quan llegeixes o escoltes notícies d’esports, d’economia, del que sigui. Sembla que fa modern dir les coses fent servir paraules en anglès, i això sí que afebleix la llengua pròpia, això sí que aigualeix la riquesa dels mots que cada terra s’estima i fa servir. I Déu i la Mare de Déu de Canòlich no vulguin, que Andor­ra importi el mal costum de posar els noms dels pobles als rètols de les carreteres escapçant-ne una part i mostrant-los rancos. Això sí que és trinxar la llengua, veure escrit la Seu U., la Pobla de L., Castellar de T., Torà de T., Figuerola d’O. i tants altres.