Menys inscrits al Servei d'Ocupació

Ho va dir el ministre i ho va publicar el Diari: el maig proppassat el nombre de persones inscrites al Servei d’Ocupació va baixar d’un quinze per cent respecte del mateix mes de l’any anterior; aleshores n’eren 699 i en el recompte d’enguany, 594. Encara més notable ha estat la disminució respecte del 2012, any on la crisi era més profunda, quan hi n’havia apuntats al mateix registre 1.033.

Està molt bé. Si hi ha molta menys gent a la recerca de feina és que n’hi ha molta més que ja en té. O no? Doncs resulta que no es així exactament. Ho demostra el contrast amb una altra data que reflecteix més exactament –i encara no del tot– el panorama laboral i és el nombre d’assalariats cotitzants a la CASS. En la mateixa conferència de premsa s’aclaria que ha existit un increment dels treballadors cotitzants, en aquest cas comptabilitzats el març per dar­rera vegada. Però l’augment no ha arribat al dos per cent, i el volum quantitatiu mitjà ha arribat, això sí, a les 38.209 persones.

A l’Europa comunitària, generalment, no són els apuntats als serveis d’ocupació els qui marquen amb més fiabilitat –relativa– els volums de l’atur. Es fan servir preferentment les EPA (enquestes de població activa), tot i la inexactitud previsible, sobretot per comprovar la tendència, l’evolució de les dades al llarg del temps.

Aquí no en tenim, d’EPA. I tampoc no tenim una avaluació precisa del Producte Interior Brut, sinó estimacions. I encara menys, hi ha un càlcul de la incidència en percentatge sobre aquest PIB del que s’anomena economia submergida. En l’àmbit laboral, aquesta activitat amagada seria principalment la dels empleats o professionals no declarats a la CASS, ni –lògicament– a l’Agència Tributària.

La manca d’exactitud de les inscripcions als serveis d’ocupació, a l’hora de determinar el nivell d’atur té, com a causa fonamental, que no tota persona sense feina s’hi apunta, ni es manté a la llista. N’hi ha que confien més en el sistema tradicional de passar el missatge de viva veu, a tot conegut o coneguda, o d’acudir a les empreses del seu ram, o d’altres, per demanar-ho personalment. O anar mirant cafès, restaurants o comerços en algun dels quals es poden veure cartells a les vitrines oferint un lloc de feina. O recórrer a una de les empresses privades que s’anomenen de treball temporal, amb l’esperança que, al cap d’un temps, el patró quedi tan content que li ofereixi un contracte formal, directe, i sense termini de finalització.

Pel que fa a la permanència a les llistes del servei, no acostuma a ser gaire llarga en mesos, i no sempre precisament perquè hagi tingut èxit, en forma de col·locació o recol·locació del afectat o afectada. Les subvencions, quan es concedeixen, són mínimes i per a períodes molt curts, tot comparat amb els països de l’entorn i, un cop denegades, o acabades, la motivació es perd.

Tot i que la legislació s’ha anat alleujant, i ja no sigui tan automàtica i immediata la pèrdua d’atenció de la CASS en el moment en què es perd la feina, i encara menys el foragitament del país igualment automàtic, els treballadors potencials que veuen molt magra la possibilitat de tornar a tenir un treball que els permeti viure folgadament o digna com ho havien fet abans, intenten la recerca de l’oportunitat a l’estranger; marxen. Especialment si són residents sense lligams de família (especialment, fills escolaritzats).

De l’èxode de persones d’aquest segment de la ciutadania tampoc no hi ha un compte exacte, més enllà dels qui han fet tràmits als consolats i ambaixades o s’han donat de baixa als comuns i/o immigració. En alguns casos per defugir compromisos en forma de deutes difícils, o impossibles, de saldar.

Totes aquestes puntualitzacions no són més que aclariments sobre la manca de fiabilitat, la més que probable inexactitud, de comptar l’atur amb la xifra d’inscrits al servei d’ocupació, perquè de ben segur hi haurà més persones sense treballar, i unes quantes, també, treballant d’una manera irregular des del punt de vista legal.

Però res de tot això pot treure el caràcter positiu a les darreres estadístiques sobre el servei, i –encara més– sobre l’augment d’assalariats cotitzants a la CASS. El que cal és que la tendència es mantingui, i millor amb creixements accelerats.