Innovació disruptiva, no si no en sabem

Aquest article té una sola tesi. Una tesi que molts diran: “Ah! És clar!”, i que pot tenir un efecte que no voldria: que la gent estiga encara més reticent a la innovació. Espere que s’entenga bé i no siga el cas.

Supose que a causa de la meua feina, estic absolutament conscienciat de la necessitat d’innovar. D’innovacions n’hi ha de molts tipus. La més comuna és l’evolutiva, la millora de quelcom a dins d’un mateix paradigma. Però la que m’ocupa ací és la disruptiva, aquella que canvia abruptament la manera de fer anterior.

Al món de l’educació hi ha hagut una lenta evolució al llarg dels segles. Ara, quasi tots diem que estem en la revolució més important de l’educació a causa de l’aparició d’internet, i és cert. Pose un exemple: evolucionar és passar de la ploma i el tinter a un bolígraf. Passar d’una classe on els alumnes escolten els professors i miren un pissarra a una aula d’internet on es fa treball cooperatiu amb companys de tot el món i el professor fa de guia és innovació disruptiva.

A la Universitat Oberta La Salle vam crear un programa amb una metodologia disruptiva, el Màster en Business Administration (MBA). I és disruptiu no perquè siga 100% on-line, ja que podria seguir un esquema de classe magistral tradicional on només canviara l’espai físic. En el màster els alumnes no fan classe, no hi ha temari, no hi ha programa, només objectius d’aprenentatge i un projecte a desenvolupar. Els alumnes han de treballar en grup (sense rebre cap explicació del professor), i resoldre diferents etapes d’un projecte. Els alumnes s’adonen que necessiten aprendre, i a mida que van assolint fites van demandant nous coneixements i aprenent conceptes o tècniques. El professor els ajuda a canalitzar aquestes necessitats.

Aquest programa és un èxit. Ja fa quatre anys que s’imparteix a la universitat i els alumnes al final (al principi de vegades es troben superats pel mètode) expressen gairebé unànimement una enorme satisfacció pel treball realitzat. Al país tenim una molt bona experiència amb els treballadors de Pyrénées.

Però compte amb aquesta innovació. I parle també per als entusiastes com jo.

El mateix mètode l’hem volgut traslladar als estudis de formació professional de sis escoles europees. És un projecte de recerca finançat per la Unió Europea en el marc del programa Erasmus+. En aquest programa, hem format professors d’estes escoles perquè sàpiguen treballar amb aquesta metodologia disruptiva, i ells l’han incorporada en algunes assignatures dels seus programes.

Com que és un projecte de recerca hem emprat un mètode experimental per tal de poder comparar els resultats, on uns alumnes estudien amb la metodologia innovadora i d’altres amb la tradicional. Doncs bé, els primers resultats, encara que molt provisionals, ens diuen que esta metodologia innovadora no millora les competències dels estudiants, i en algun cas les empitjora.

Òbviament açò demana una reflexió sobre per què quelcom que funciona tan bé a la universitat no és tan exitós a un altre nivell.

Però no pensem que el nivell dels estudis siga la variable que condiciona l’èxit del mètode. El que el condiciona són algunes variables presents al nostre MBA i que no són presents a les escoles:

- Tots els alumnes de l’MBA coneixien a priori la metodologia que anaven a trobar-se, detalladament explicada en el procés de matrícula.

- En tot l’MBA hi ha la mateixa metodologia i no hi ha cap assignatura tradicional.

- A la universitat els professors estan contractats ad hoc per aquest programa, i estan especialment formats en aquesta metodologia.

A les escoles els alumnes s’han trobat de sobte amb una metodologia nova que no coneixien. Aquesta metodologia s’ha encastat en una o dues assignatures només, mentre que la resta d’assignatures s’ha continuat impartint a la manera tradicional. I per últim, els professors també són els que ja hi havia a les escoles i han fet l’esforç d’innovar, entre moltes altres tasques. Sembla evident que el procés de preparació per a la innovació no ha estat el mateix en un cas que en l’altre...

Gran lliçó. Molts professors (i molts altres professionals) tenim moltes ganes d’innovar, i ho fem, però si les provatures no tenen l’entorn institucional ni els recursos adequats cal reflexionar sobre si no és millor fer les coses amb metodologies més madures.

No són encara conclusions científiques. I potser són obvietats que, de tan òbvies, sovint oblidem...