Vol DA una veritable administració tributària?

Els darrers anys i particularment des de l’any 2009 el nostre país s’ha anat dotant d’un marc fiscal homologable en l’àmbit internacional, tot un canvi i un repte major en l’àmbit nacional en relació amb el que havia estat històricament la cultura tributària andorrana.

Aquest ha estat un procés en el qual el PS ha tingut un paper cabdal i al qual se li va donar una empenta important durant els dos anys que vam estar a Govern. L’impost de societats, primer; el de la renda dels no residents o l’IGI, posteriorment; i més recentment, l’IRPF, han completat un esquelet impositiu acceptat pels nostres països veïns, com evidencia la signatura d’uns CDI que, de ben segur, significaran un impuls important a la nostra economia. Una fiscalitat que, també, ha comportat una major aportació de recursos per a l’Estat amb la millora conseqüent dels resultats pressupostaris però que, i no es pot negar de cap manera, també ha suposat i suposa un esforç considerable per a tota la població.

Els ciutadans i empresaris del nostre país hem acceptat, diria que amb molta naturalitat, el pagament d’impostos. Aquesta assumpció de l’obligació de tributar té, però, una condició bàsica, una premissa essencial. Tots volem tenir la certesa que tothom compleix amb les seves obligacions fiscals, que ningú s’escapa de pagar allò que li pertoca, que no hi ha tractes de favor i, especialment, que existeixen penalitzacions i sancions per a aquells que no ho fan.

Els darrers dies, però, aquesta condició imprescindible sembla que hauria quedat en entredit. Segons algunes informacions, els inspectors de l’Agència Tributària van detectar un cas important de frau fiscal i van fer els pertinents informes. Malgrat l’existència d’un procés de comprovació no es va actuar i el cas va acabar prescrivint. Les respostes evasives per part del ministre de Finances al Consell General la setmana passada, lluny d’esvair els nostres dubtes, els va incrementar. Les seves vaguetats, les seves fugides d’estudi o el fet de donar unes dades que no havíem demanat feien la clara sensació de voler portar l’atenció cap a una altra banda.

El cas concret no ha fet més que revifar el debat ja mantingut entre PS i DA amb motiu de l’aprovació de la Llei de bases de l’ordenament tributari (LBOT), i tornar a posar en evidència les greus conseqüències del model d’agència tributària pel què ha optat DA; una agència tributària amb pocs recursos i efectius, sense competències per poder demanar i accedir a la informació i amb procediments, terminis i prescripcions fixades amb períodes de temps massa curts.

Tot plegat no és casual i respon a una voluntat política manifestada ben clarament amb motiu de la tramitació de la LBOT i que ens oferia i ofereix dubtes molt seriosos sobre la voluntat de DA de dotar-se d’una administració tributària que pugui fer front de manera efectiva al frau fiscal. Per si fos poc, en el darrer any s’hi ha afegit l’especial circumstància que ha afectat el director del departament, al qual s’ha sobrecarregat de feina amb les seves funcions a l’AREB.

Tot això ens preocupa, i molt, com no pot ser de cap altra manera. Si volem que el ciutadà compleixi amb els impostos que li pertoquen, s’ha de deixar clar que l’administració és vigilant amb els que se les volen saltar, tant perquè té els recursos necessaris com perquè, quan es detecta algun frau, s’actua amb la contundència necessària.