Coneix el significat de la paraula 'preferent'?

El 99 per cent de persones de parla catalana majors d’edat segurament sí. Assimilen aquest terme a alguna cosa bona o avantatjosa, com el fet de viatjar en primera classe o d’estar asseguts en lloc de pel·lícula veient el seu equip favorit en un estadi de futbol.

De fet, el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, atribueix com a significat a l’adjectiu: “Que és preferit, que gaudeix de preferència”.

No hi ha equívoc, per tant, entre el significat col·loquial de la paraula en l’ús comú de la mateixa i el més seu significat pur i erudit.

Compliquem una mica el tema, (però no gaire, tot sigui dit), si afegim un nom a l’adjectiu lògicament el qualifiquem amb aquest significat, com és del tot evident.

Si el nom és acció o participació, i li afegim l’adjectiu preferent, obtenim, lògicament, el binomi Acció preferent o participació preferent.

Probablement sí que actualment conegui que les accions o participacions preferents són de tot menys preferents, es a dir, avantatjoses, sobretot si és un dels afortunats a qui el banc li va encolomar en el seu dia.

Per als profans en la matèria, i amb ànim de donar una descripció el més senzilla possible, detallem que les accions o participacions preferents són drets de representació en una empresa, banc o entitat financera que les ha emès per disposar de més diners que formin el seu capital social.

La persona compra estes accions o participacions i l’entitat li promet una alta rendibilitat dels seus diners.

Aquesta venda la pot realitzar l’entitat emissora o bé una entitat bancària intermediària que cobra comissions per la venda i per la gestió mensual, i que en el cas d’Andorra ha estat sempre una entitat bancària (no ens referim que únicament sigui una entitat qui ha realitzat les operacions, sinó a la naturalesa de les entitats que hi han procedit) qui ha actuat com a intermediari en la transacció.

Així, existia una oferta àmplia d’accions i participacions en entitats amb noms del tot inintel·ligibles finlandeses, islandeses, franceses, etc... al mercat, que els banc andorrans oferien als seus clients, clients que en la seva gran majoria eren persones jubilades que van invertir els seus estalvis en la seva gran majoria i persones sense cap tipus de coneixements financers amb caràcter generalitzat.

De fet, les persones van confiar en el seu gestor bancari i van actuar convençuts que dipositaven els diners en una entitat del tot fiable, en una transacció semblant al dipòsit de tota la vida que havien conegut, i amb un interès molt interessant. No obstant això, no se’ls va explicar que era un producte perpetu, que no eren els titulars de les accions, ja que els diners es traspassaven al banc i era aquest el que comprava un gran volum d’accions o participacions preferents, i sobretot que podien acabar perdent el 100% dels seus diners. Hom convindrà que persones jubilades amb un perfil conservador en cap cas haurien confiat els seus bancaris en un producte tan nefast com ha acabant demostrant-se que era, i tot això en el millor dels casos, ja que en d’altres situacions no existia ni tan sols el consentiment del client per tal que el banc procedís a la compra del gran producte bancari d’alta rendibilitat que era com presumptament es venia.

A la pràctica el que va passar és que totes aquestes entitats de noms inintel·ligibles es van enfonsar i els primers que van perdre els diners van ser precisament aquests clients preferents, ja que del que únicament van rebre un tracte preferent va ser en assumir les pèrdues i fallida de l’entitat.

Previsible? No, a criteri dels bancs, sí, a criteri d’experts financers que ja vaticinaven els anys d’endossament d’aquest producte, els anys del 2005 al 2009 sobretot, que la bombolla de l’economia esclataria i aquestes presumptes entitats segures s’enfonsarien i amb elles els estalviadors que havien no ja comprat, sinó que havien traspassat els seus estalvis a les entitats financeres per tal que les compressin amb els seus diners.

Resultat de tot aquest boom preferent ha estat la pèrdua per part de moltíssima gent de tots els seus estalvis, de gent que no s’ha pogut jubilar ja que ho havia perdut tot.

I... algú es preguntarà... Què ha passat? Algú ha intentat arribar a una entesa entre les entitats bancàries i les persones que han perdut els seus diners? La resposta és negativa, no hi ha hagut cap tipus de sanció a les entitats per haver actuat de manera, com a mínim, abusiva, per no emprar qualificatius més greus que s’han deixat al criteri dels nostres tribunals, que no ignoren la jurisprudència dels nostres països veïns al respecte, i sempre mitjançant accions civils finançades per les persones que, a sobre de perdre els seus diners, han de contractar els serveis professionals d’un advocat i córrer el risc de perdre la causa i haver de pagar els honoraris dels representants lletrats de les pròpies entitats.

No ens queda, per tant, res més que cada persona afectada que detecti que ha estat objecte d’aquest tipus de producte que s’adreci al seu advocat de confiança per tal d’intentar defensar judicialment una pràctica del tot contrària no ja a la normativa legal establerta al respecte, sinó contrària a qualsevol conducta ètica que ha de regir l’actuació bancària.

Potser estigui de sort i l’entitat bancària que li va vendre les accions o participacions preferents no sigui un banc que espera que un tribunal dictamini que va obrar de manera incorrecta, sinó una entitat bancària, que tot sigui dit, encara hi són, de les que valoren i integren els principis de la bona fe en les seves actuacions per sobre dels interessos econòmics...