50 anys de la flama del Canigó

La cara de joia del fallaire major, l’Albert Roig, quan feia rodar la falla aquesta nit de Sant Joan, unida a l’emoció mostrada per la fallaire menor, la Gisela de Haro, estotgen la joia i l’emoció que sentim nosaltres de veure les falles vives i que notem al voltant de la foguera encesa a la plaça. La mateixa emoció i joia que els monitors d’AINA van fer seva a la pica de Canigó, encarregats d’anar a buscar la flama i portar-la cap a Andorra entrant per la par­ròquia de Canillo. Ho van fer seguint l’estel de l’airosa carrossa verdagueriana, tirada en aquest cas per isards en lloc de daines i menada pel també gentil mossèn Ramon de Canillo i la Mare de Déu de Meritxell, la seva confident.

Aquest any les falles andorranes, germanes de totes les altres del Pirineu, celebren el seu reconeixement com a bé cultural de la humanitat, aquest patrimoni comú que és concret, humil per senzill i estimat. També la flama del Canigó, que encén falles i fogueres, és celebrada enguany per complir ja cinquanta anys de fer la primera travessa de la ratlla del Pirineu. Va ser la tarda del dia 23 de juny del 1966, allà al coll d’Ares, entre el Vallespir i el Ripollès, entre Prats de Molló i Molló. La flama la portaven els catalans del nord per tal que els catalans del sud l’agafessin i també la fessin seva. Feia deu anys que Francesc Pujade havia començat la ronda dels cims, amb fogueres enceses, amb els focs de Sant Joan, com havia estat tradició ancestral, als cims de les muntanyes. La foguera de Canigó, la més alta i vistosa als quatre vents, va ser l’escollida per guardar-ne la flama al Castellet de Perpinyà, a iniciativa de Josep Deloncle. Aquest, juntament amb Gilbert Grau, d’Elna, i el nostre Esteve Albert, van ser els tres pioners que ara fa cinquanta anys van pujar per primer cop la flama del Canigó fins al coll d’Ares, on la recollí el vigatà Martí Cassany per portar-la cap a la Plana de Vic i així començar la tradició ara de tots coneguda. Quan passeu pel coll d’Ares hi veureu el monument que s’hi ha instal·lat en commemoració dels 50 anys.

De les falles dels fallaires, Verdaguer, mossèn Cinto, va ser, i encara és, el referent més commovedor i estimat. Com li agradava al Pere Canturri recordar els versos del poeta: “Del bosc de Canigó són los fallaires/ que dansen, fent coetejar pels aires/ ses trenta enceses falles com trenta serps de foc”. També dels focs de sant Joan, de les fogueres, Verdaguer ens deixà escrit, ens digué, ens diu, immortal, belles paraules. Ens plau llegir les primeres que digué a Berga, precisament el dia de Sant Joan del 1901, quan li quedava encara no un any de vida. Fou convidat a fer el discurs presidencial del certamen literari, i s’hi esplaià, brodant amb la llum del foc i fent esment del, per a ell obrat simbòlic, Pi de les Tres Branques, “l’arbre sagrat de la Pàtria”, que ara, mort i corsecat, sembla implorar saba nova amb els braços al cel, allà a Prat Llong, entre Espinalbet i Castellar del Riu. Llegiu tot seguit com parla de la diada de Sant Joan i feu-ne falla imaginària i caliu de foguera en el vostre cor: “Posada entre la primavera y l’istíu, entre les flors y’ls aucells, pera aplegar-ne tots los perfums y tots los càntichs, y ab los dels aucells los dels segadors y les espigoleres, los del mariner que rema y’ls del dallayre que dalla, los de les maduxaires y les gerderes, los del sacerdot en lo temple y’ls dels infants fent la rodona al voltant del foch. Avuy cada ciutat y cada poble, cada pagesia o humil maset, axeca’l séu, més gros o més petit, pera honrar el precursor del Messies. La ciutat de Berga enguany també ha volgut axecar-li son fogaró, y de tots los endrets de Catalunya li han vingut verder, encenalls y fexina olorosa. Cada prosista li ha enviat una braçada de brosta, cada poeta sa estella més o menys teyosa, que farà llum tal vegada molts anys. Vostre fogaró, oh bergadans, es aqueix certamen santjoanench, en que vostra benvolença y la de mos companys de jurat ha volgut honrar mos cabells blanchs ab aquest sitial, en que estaria millor qualsevol d’ells.

Jo, pobre de mi, no’m sé trobar cap mèrit a vostres ulls, sinó, y aqueix es ben petit, lo d’haver sigut un dels primers en parlar de vostre Pí de les Tres Branques.”