Brexit, població, refugiats

Els qui van obrir els mitjans audiovisuals de retorn a casa després de la revetlla es van trobar amb els resultats d’unes enquestes que auguraven la decisió britànica de continuar a la Unió Europea i quan es van despertar es van trobar amb el Brexit consumat. La primera conseqüència va ser la profunda caiguda de les borses, l’espanyola al capdavant, i la devaluació de la lliura esterlina. Caldrà esperar un temps, potser uns quants anys, per conèixer l’abast definitiu del referèndum per als britànics mateixos, escocesos i irlandesos al capdavant, per al conjunt d’Europa i per al món globalitzat.

En què ens pot afectar els habitants d’aquestes valls ofereix un seguit de preguntes, incògnites, més que certeses. Els moviments d’euroescèptics a la resta d’estats membres que resten a l’Europa Unida, marcarà la desintegració progressiva, però accelerada, del projecte unitari per al continent? I, en tot cas, l’afany per salvar aquesta sempre feble cohesió pot portar els òrgans de Govern de Brussel·les a unes exigències més grans als socis per garantir-ne l’estabilitat o, al contrari, alleujar-les, el que afavoriria el respecte a més “peculiaritats” andorranes en les negociacions del tractat d’associació?.

El que sembla clar és que, en el futur immediat, viatjar a la Gran Bretanya i fer-hi compres sortirà més barat als continentals sense distinció, per la devaluació de la lliura, mentre que als seus nacionals els costarà més, en diners, una visita a l’exterior. No cal oblidar la importància del turisme britànic per a la nostra economia nacional, especialment en la temporada alta de l’hivern.

Quan es parla dels perjudicis, en general, per als europeus a les illes, i per als seus residents en els estats continentals, no hauríem d’oblidar la comunitat angloparlant, quantitativament minoritària però qualitativament important, que en general anomenem anglesa, en gran part formada per jubilats, i la seva pèrdua de poder adquisitiu aquí. Obligarà alguns, i quants, a retornar als llocs d’origen, com ha anat passant des de l’inici de la crisi a residents d’altres nacionalitats?

Si l’èxode s’arriba a produir, i esdevé majoritari, ens trobaríem amb una altra davallada del cens de població, encara impossible de fixar amb exactitud. En dies immediatament anteriors al Brexit, el comú de la capital anunciava una nova revisió del nombre dels veïns, amb la possible baixa de 1.234 persones que haurien deixat de viure-hi efectivament. I aquesta nova reducció s’afegiria al miler que ja es van esborrar dels registres parroquials oficials el 2011. Moltes veus s’han aixecat per mostrar desconfiança als recomptes comunals dels ciutadans que realment hi ha al país, per excessius. I semblen encertades, si ens referim a habitants de dret. Perquè els que hi pugui haver en situació irregular són impossibles de calcular, tot i els controls que, reiteradament, es diuen mantenir des d’Immigració.

Raonablement, no caldria pensar en una baixa proporcionalment notable del cens de ciutadans si marxés part del col·lectiu d’origen britànic, per molta que fos la importància relativa en el conjunt d’un col·lectiu minoritari.

Encara menys convida a pensar en un increment apreciable l’arribada de refugiats que, també fa pocs dies, ha tornat a anunciar el Govern, un cop superats els problemes legals i diplomàtics. En principi, i segons els comptes inicials, no passarien de la vintena.

La concessió d’aquest asil a persones i famílies obligades a deixar els seus països per perill imminent de mort enmig de conflictes armats i sagnants és quelcom reclamat per tantes i tantes persones de bona fe i sensibilitat humanitària, a la vegada que un argument que fan servir interessadament els xenòfobs d’arreu, i que contribueixen al creixement de la nova –o sempiterna– ultradreta europea i a l’euroescepticisme.

Aquesta, que sempre s’ha autodefinit amb orgull nacional com a terra d’asil no hauria de deixar de ser-ho ara, per por al diferent, o a una difusa por al radicalisme islàmic. D’altra banda, no és gens segur que els acollits es quedin gaire temps en aquestes valls. Sobretot si són homes adults i sols, no famílies ni menors desassistits. Només cal recordar el precedent d’aquella mitja dotzena de subsaharians rescatats de la mar que, tot i trobar feina immediata en un hotel, van tornar a marxar aviat –el primer, clandestinament, poc temps després d’arribar– cap al nord.

Perquè les característiques del nostre país –geogràfiques, climàtiques, socials– no faciliten l’adaptació de persones de segons quines procedències. I els actuals demandants d’asil que s’amunteguen a diversos indrets, els més propers Grècia i Itàlia, acostumen a reiterar el desig, a qui els vulgui escoltar, de triar destins com ara Alemanya i d’altres estats encara més al nord, enlloc dels més meridionals del continent, que d’entrada semblarien de característiques no tan radicalment diferents dels seus llocs d’origen.