Andorra 2020

“El polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les properes generacions i no a les properes eleccions”, Winston Churchill.

Sobre l’any 2006-2007, es va crear l’Agència Andorra 2020, amb la intenció i l’objectiu de trobar “una estratègia definida i coherent per orientar la política i l’economia de futur, i doblar la generació de riquesa a l’any 2020”.

10 anys després, i segons les dades del pressupost de l’administració central de l’any 2016, la previsió de l’economia andorrana per als propers anys, en termes de PIB, és:

Any 2016: 2.570 milions d’euros.

Any 2017: 2.608 milions d’euros.

Any 2018: 2.661 milions d’euros.

Any 2019: 2.714 milions d’euros.

Un creixement previst de l’1% al 2017 i del 2% per a 2018 i 2019.

Un any abans de l’any 2020, el PIB d’Andorra assoliria un nivell lleugerament inferior al que es tenia a l’any 2008, i un 2,9% inferior a l’any de la creació d’aquesta agència.

Però no s’ha de caure en l’error que tot tornarà a ser com aleshores.

Si l’administració central no corregeix el rumb, a finals del 2019, amb un nivell de generació de riquesa similar, la despesa cor­rent serà un 48% superior i el deute serà el doble del d’aleshores.

Objectiu assolit doncs, s’havia de duplicar la riquesa i s’ha duplicat el deute. El fet és inqüestionable, que el signe de la xifra sigui positiu o negatiu és un petit matís que no ha de treure mèrits a la gesta.

Si la despesa corrent segueix la tendència com fins ara, i no hi ha molt marge de maniobra (els salaris, cotitzacions, lloguers i altres despeses fixes estan regulades per contracte o vénen imposades), i segueix la mateixa evolució del PIB previst, amb el mateix nivell d’inversió i transferències als comuns del 2016, el resultat seria que el deute de l’administració central assoliria a finals de l’any 2019 els 1.040 milions d’euros.

I això sense tenir en compte factors com una hipotètica entrada a l’FMI (30 milions d’euros) o que prosperi una demanda dels accionistes d’una entitat financera (uns 364 milions d’euros) i algun altre factor que hi deu haver, o els imprevistos que puguin esdevenir.

La xifra psicològica dels 1.000 milions d’euros de deute s’assoliria al 2018. Queda bé, mil milionaris!, en francès seria 1 miliard i en anglès 1 bilion. Quina vulgaritat! Una simple paraula per definir aquesta magnitud.

Es podria fer una celebració, com quan arriba el visitant número x, o el passatger número y, i com es tendeix a utilitzar termes anglòfons, es podria anomenar The bilion debt day.

En una primera aproximació, aquest dia estaria situat a finals del tercer trimestre del 2018, i es podria convocar un concurs d’idees per celebrar un dia tan assenyalat com aquest. Hauria de complir 2 factors importants:

- El primer és que no sigui gaire costós, seria una contradicció amb el motiu de celebració.

- El segon és que solament hi podrien participar els obligats tributaris. Ja que els tocarà finançar-ho almenys que en gaudeixin de l’efemèride.

Tornant a l’escena econòmica, perquè aquests fets no succeeixin, i esguerrar la festa, hi hauria 3 opcions:

1. Augmentar els ingressos.

2. Reduir les despeses i inversions.

3. Aplicar les opcions 1 i 2 al mateix temps, augmentar ingressos i reduir despeses.

Altres opcions, com premis de la loteria o altres jocs d’atzar, o resultats provinents d’espelmes i altres ofrenes i ritus a diferents icones laiques i religioses millor no tenir-les en compte.

1. Incrementar ingressos.

Si el 90% dels ingressos de l’administració central són tributaris, per mantenir el deute a nivells actuals hauria d’incrementar aquesta recaptació un 4,5% addicional per any, el triple del que es preveu que creixi l’economia.

L’augment dels impostos indirectes, afectaria la competitivitat de l’economia, i sembla que els més afectats haurien de ser els impostos directes.

Per augmentar la recaptació de la imposició directa, solament hi ha 2 opcions:

1. Que els actuals contribuents tributin més.

2. Augmentar els nombre de contribuents.

Als nivells actuals de recaptació, caldria incrementar la recaptació dels impostos directes un 33% anyal en el període 2017-2019, per mantenir i no incrementar el deute actual, i s’arribaria al darrer any del període en el que es recaptaria el doble del previst per al 2016, pels conceptes de l’impost de societats i IRPF.

Tot increment superior a aquesta xifra permetria, en teoria, començar a amortitzar el deute.

2. Reduir despeses i inversions.

Si partim de la premissa que les inversions i les transferències als comuns han de mantenir el mateix nivell del 2016 (sense incrementar-les), l’administració hauria de reduir les seves despeses corrents un 3% anyal durant aquest període, passant de representar el 80% dels ingressos actuals al 69% el 2019.

Pot semblar una tasca senzilla, però l’administració central ha incrementat les seves despeses una mitjana del 4,5% anyal a la darrera dècada, i se li estaria demanant que corregeixi el seu rumb 7,5 punts percentuals per any durant els propers 3 anys.

Aquest ajustament, desitjable i necessari, és molt fort, massa fort per fer-ho en 3 exercicis, i sobretot per un organisme que no ho ha fet mai i desconeix certs criteris, termes i comportaments, com eficiència, eficàcia, valor afegit, empatia, lògica, sentit comú ...

A més les dietes per aprimar-se tenen els seus inconvenients:

- Si es perd greix, l’organisme es més àgil i eficient.

- Però si es perd muscle, l’organisme perd força i agilitat, i es debilita.

Cal ajustar i actuar amb criteri.

3. Aplicar les opcions 1 i 2 al mateix temps, augmentar ingressos i reduir despeses.

Aquesta opció, que potser seria la més recomanable, no és factible.

Si no s’ha sabut fer bé l’opció 1 i s’ha fet just al contrari en relació amb l’opció 2, pensar que es poden aplicar les dues al mateix temps és senzillament pura ciència ficció.

Sembla evident cap a on apunta la tendència.

La voracitat de l’administració central en termes econòmics és elevada i creixent, i si el país no genera la riquesa suficient per alimentar-la, aleshores són els obligats tributaris els que els toca fer dieta per mantenir-la, però aquesta dieta no és ni voluntària ni per prescripció facultativa, sinó per imperatiu legal.

“La planificació a llarg termini no és pensar en decisions futures, sinó en el futur de les decisions presents”, Peter Drucker.