Caca de gos al carrer o al jardí, no!

Els animals de companyia, les mascotes, augmenten. Cada vegada són més les cases que tenen un gat, un gos, un canari, uns peixets, una tortuga... I hi ha cases que tenen diversos d’aquests animals, ja siguin de la mateixa raça o no. Ara està de moda que cada mascota tingui la seva parella: gos i gossa, gat i gata, canari mascle i femella, etcètera, i no hi fa res que la casa no estigui condicionada per a segons quin animal. En un pis no hi hauria d’haver segons quins animals, els gossos, per exemple. El gos necessita espai, camp per córrer, ensumar... i pixar i cagar. I aquí neix el problema.

A prop de casa meva hi ha una família de quatre membres, els pares i dos fills, que tenen dos gossos de la mateixa raça bastant grossos que cada dia ell o ella treuen a passejar pels carrers de la rodalia i naturalment els animals –ves que els dius a ells– fan les seves necessitats fisiològiques. Si fan caca –que en fan– els seus amos la recullen escrupolosament com manen els cànons de civisme. Però no tothom fa igual. N’hi ha que no la recullen o el que és pitjor, deixen el gos que surti tot sol i ja tornarà quan vulgui. Què passa? Doncs que els animals –ells són polits i rutinaris– sempre van a fer les seves necessitats allà mateix. I allà queda amb la mala imatge que fa si és que no acabes trepitjant-la sense adonar-te’n. Aquests veïns, com els deia, tenien dos gossos i encara els tenen. Doncs ara en tenen tres. No en tenien prou que per raons psicològiques han augmentat els hostes no humans. Pel meu barri també es passeja un veí que treu a passejar un porc vietnamita, com si d’un gos es tractés.

Hi ha qui a casa seva a més de gos (o gossos) hi té gats, un canari i una peixera. Aquests –exceptuant els gossos– no porten gaire feina, ja que no cal portar-los a passejar. Ens fan companyia i si tenen un racó per descansar i per a la seva higiene personal ja estan contents.

Si ampliem les possibilitats de tenir mascotes a casa n’hi ha que tenen hàmsters, ratolins, iguanes i fins i tot serps. Quants problemes no s’han creat per exportar animals exòtics que hom abandona al bosc, en un estany, un riu, amb absoluta impunitat. Els cargols poma del Delta de l’Ebre, o crancs americans, tortugues foranes que envaeixen un lloc causant un miler de problemes ambientals i a vegades danys a la pesca o a l’agricultura. Fa molta gràcia regalar un animal, una au, al nen o a la nena, però qui se’n cuidarà després? Si hom vol fer un regal d’aquest tipus no seria més sensat regalar un animal autòcton? Un animal habituat a casa nostra i que no causi problemes, primer a ell mateix en fer-lo viure en un hàbitat que no és el propi i després al veïnat.

Nosaltres, durant molts anys, quan les filles eren petites vam tenir a casa un gat –una gata– i un gos. Malgrat la fama que tenen de barallar-se com gat i gos, no ho feien. Estaven tan acostumats que convivien en santa harmonia. El gat tenia el seu racó per jeure i per menjar. Jugaven o es barallaven, com qualsevol parella d’ésser no humans. El gos ja era una altra cosa. Calia treure’l a passejar tres cops al dia: matí, migdia i vespre. I què passa en aquests casos? Doncs que en principi a tothom li fa gràcia portar-lo a passejar (teníem terrenys erms a prop de casa que ens anaven molt bé fins que van acabar essent urbanitzats), però com podeu imaginar es va acabar que sempre el treia la mateixa persona. Aquell entreteniment va acabar sent una obligació un dia rere l’altre. I no parlem de les vacances. Quan arribava l’estiu la feina que hi havia per solucionar el problema. Uns anys ens els emportàvem de càmping, que era un lloc ideal per a ells, però a vegades no ens els podíem emportar i calia que algú de la família o de confiança l’anés a treure.

En resum: quan es van morir, primer el gat –la gata– i després el gos (van viure més de dotze anys), vam fer una creu ben grossa. S’han acabat a casa els animals de companyia! Mai més hem tingut animals. Dic una mentida. Una néta que tenia un parell de peixos se’n va cansar i van anar a petar a casa nostra. Fins que es van morir. Mai més –ara sí– hem volgut saber res més de tenir animals.

Ara compadeixo els que en tenen o bé haig de patir les merdes de gos que hi ha pel carrer per culpa –no pas de l’animal– dels seus amos. I que consti que molts recullen els excrements i els llencen allà on toca. Però ja se sap que no tothom fa el que hauria de fer. Per això dic: caques de gos al carrer o al jardí, no!