Uns dies al Vallespir

Entre cirerers, tramuntana i aulines sureres. Al front, la flaire de la mar. A l’esquena, l’embruix del Canigó.

El muguet encara es deixa veure florit, i la magnòlia, despullada de la flor, servint l’ennegrida espiga de l’any passat, només per fer les delícies d’un juganer gos d’atura.

Al final de la plana o al començament de la vall. Al final de la vall o al començament de la plana. Cadascú ho veurà com voldrà, però a Ceret ja s’hi celebra la festa de la cirera, mentre serra amunt, entremig d’un verdós fullam, més ufanós per les pluges d’enguany, tot just es comença a veure-les trencant el color.

Tres ponts obren per l’est les portes de Ceret. Tots tres es reflecteixen a les aigües del Tech, i tant d’un costat com de l’altre del pont principal, de pas pel trànsit rodat, s’hi mostren en petites paradetes embolcallades amb la senyera, les collites de les vermelloses cireres burlat.

És dissabte. És dia de mercat. Aquest ubicat a banda i banda de carrers del nucli antic, dóna al recorregut per aquesta vella zona un atractiu més de la festa de la cirera, on de tant en tant també t’hi sorprendrà escoltar parlar un altre català.

Dempeus des de la sis del matí. Tenim el migdia a tocar. Caldrà, doncs, fer via per anar cap a la masia on m’aixoplugo, i gaudir de l’àpat i de la xerinola dels adults, de la jovenalla i menudalla també. Com que tothom té coses per explicar, la sobretaula serà llarga, ja que avui no hi ha escola ni tampoc serà hora de tancar i donar de menjar al bestiar.

La casa és òrfena de televisió, Internet i Wi-Fi. No és pas per això que et sentis aïllat, tot i que la supeditació a tals avenços actuals s’ha fet gairebé imprescindible i de no disposar-ne els pots trobar a faltar.

Demà passat, dilluns, finalitzades momentàniament les feines en terres de conreus novals i de la llar, de bon matí portaré els petits a prendre l’autobús escolar, i aixecaré el vol cap a fondalades més enlairades. Abans, però, sense venir-me de camí, aniré a tafanejar al mercat de la capital garrotxina. Segons he sentit a dir, els xiscles que fan alguns mercaders i mercaderes per atreure l’atenció de llurs productes ha estat motiu de denúncies per la seva extrema cridòria.

S’haurà de sentir la gresca. Segur que farà molta patxoca veure-ho.

Aquest cas em fa venir a la memòria altres esbatussades infantívoles, com la del silenci dels campanars a Girona, o els sojornadors en indrets rurals (Camprodon) exigint solucions en no poder dormir amb les finestres obertes, en nits de forta calor, per les olors que desprenien les vaques als corrals.

Més de trenta jornades desendollat pràcticament de qualsevol vell o nou esdeveniment. Deslligat d’un món reiteratiu d’ambigüitats i malignitats. Fent que la credulitat de la ment no pugui lluitar amb la incredulitat d’ella mateixa, perquè encerclada en l’oblit de la informació, està cega i sorda a tot tipus de fets i paraules, que fan del desconeixement, realitats, i dels drets d’uns, obligacions per a altres.

Un exercici altament recomanable de realitzar, puix que, per més aferrades que puguis tenir diverses complaents habituds, inclús al punt de veure-les insubstituïbles, d’estar instruït per la benevolència del temps, trobaràs sortides que no seran infinites, però sí suficients. Sobrevivint a l’experiència per un retorn als teus arraconats principis.

Emplaçat altra vegada amb els guirigalls del dia a dia, i embo­lica que fa fort per cercar la imparcialitat necessària, comprensiva i tolerant amb les disconformitats de pensaments, no puc deixar de reflexionar sobre el recorregut d’un formós i amat país. Un país que he vist créixer. Que essent en escreix diferent i podent ser millor, hagi pogut empeltar-se de tots els vicis estructurals i funcionals, haguts i per haver, d’altres països que es creuen mentors i guies del que cal ser i fer.