De Nagol al Pere Canturri

Nagol, els horts que sadollats per l’aigua donen vida. Hi pujo al caient de la tarda, a l’hora del sol més dolç. Sant Cerni fa recer, al porxo la solitud és la de sempre. Avall, Sant Julià viu en el seu remor continu: cases, carrers, i cotxes amunt i avall. A mig aire, davant per davant, Aixirivall i Juberri, amb tantes cases i xalets que la vista es perd a l’hora de buscar senyals de lloc primigeni. Per damunt, Certers s’assolella en la solanella, a peu de cingle, de rocam. S’hi gusta, abans de ser-hi, també una solitud vibrant. A Sant Cerni el Pere Canturri hi havia passat moltes estones, moltes hores, molts dies i molts somnis. El recordo expressament la vigília de sant Pere. Com recordo l’Enric de cal Nagol, amb els seus esclops de Nadal, i el Lluís, el pare de la Rosa, que, com el Pere, no ha pogut veure reverdir els camps i els boscos aquesta primavera.

Des de Nagol cap a sant Martí. Caminet de pau, caminet antic, caminet de vella traça, de la vella Andorra. No cal res més que un camí plaent a la vista i als sentits. Ombrat de roures i de freixes, amb boixos saludant-nos a cada pas. Llenques de roca sorgida del cor del Pirineu i sajolida que deixar anar la flaire a la tebior del sol. Se sent als peus, seguida, la remor de Sant Julià. De fet, n’hi ha dues de remors: la del bullici dels quefers del dia a dia, barrejada amb la del trànsit, que es fonen, i una altra que tot i sentir-se, arriba un moment que la sentim només a ella, tota sola: el soroll de la Valira que baixa alegre. Quin canvi no hi ha entre el brogit dels cotxes i de les motos que espeteguen desbocades, i el del riu. Aquest, guanya i s’eleva, com ho fa des d’abans que l’home del paleolític comencés a rodar per aquestes valls d’aigua i de pe­nyals. El Pere hi cercava els antics pobladors i els trobava. Encara ens els mostra, en aquesta roca al bell mig del camp, en aquella balma discreta però curulla de temps antic, en les velles pedres de les primeres velles –i rústegues– cases andorranes.

La font Roja sempre és un goig, un racó de vida humil i agradable. S’hi abeura el bestiar, al cóm. S’hi abeura el gaig i la merla. Nos­altres, a raig de font, tastem el gust del moment. M’hi afiguro el Pere, refrescant-se el clatell, fent vasull amb la mà. Aquí, a la font Roja, comença a notar-se l’esperit de sant Martí de Nagol, que ja tenim al davant, a una tirada de pedra, que és com una tirada de cor. “Situada en un penya-segat a l’extrem de les terres de conreu de Nagol, l’esglesiola romànica de sant Martí és com un niu d’àligues penjat sobre la carretera de Sant Julià a Xuvall, en el lloc on les muntanyes just deixen el pas al riu”, escrivia el Pere l’any 1990, al volum V dels Quaderns d’Estudis Andorrans editat pel Cercle de les Arts i de les Lletres, sota la direcció del Pare Cebrià Baraut. Ens hi explicava el monument de sant Martí de Nagol i la seva restauració.

Avui, sant Martí de Nagol, en entrar-hi, té l’espai d’ombra i de foscor que li cal a tot eremitori. Quan s’emprengué la restauració, als anys vuitanta, la claror i el cel rajaven per on ara hi ha el llosat refet. Veig el Pere apamant i remenant la runa sagrada, refent altre cop l’espai sagrat, a llaor dels que van alçar murs i cantoneres, absis i torrella. En el silenci de la raconada que preserva de tot brogit, en el trencall del camí que ens baixaria cap a la font de l’Artic i el vial concorregut, en aquest silenci, hi sento el Pere. És un silenci com el que ens envolta a l’hora de néixer i a l’hora de morir. Un silenci d’inici i de final. S’hi avenen els versos de Verdaguer, quan parla del Pirineu alçat de les entranyes de la terra i juga amb el pas del temps: “Passaren anys, passaren centúries de centúries/ abans que s’abrigassen de terra i de boscúries/ aqueixes ossamentes dels primitius gegants, /abans que tingués molsa la pe­nya, flors les prades,/ abans que les arbredes tinguessin aucellades,/ les aucellades cants.”

Miro als peus de sant Martí, a l’embrancada d’Aixovall, si hi veig el Sergi Mas. Sento la seva gúbia i el seu tribi, i li dic al Pere Canturri que passat l’estiu, anirem junts fins a Consuegra, a fer rodar el sentiment a la vora del Clavileño, el molí andorrà que fa gust de farina i ens encomana pau.