La tribuna
El magisteri del passat
L’ésser humà no ha canviat tant tot i l’evolució tecnològica perquè hi ha els mateixos neguits
Paul Valéry, l’extraordinari poeta francès, deia més o menys que la cultura no és eterna, que cada generació ha de contribuir al seu engrandiment. Ens han fet gairebé creure que es pot sense cultura i això, al meu entendre, és absolutament fals. Tampoc jo no entenc aquest afany explícit, la major part de les vegades és tàcit, i implícit, perquè dir-ho públicament no seria correcte i trauria vots, però que té una expressió ben diàfana en els pressupostos generals. És a dir, donar a la cultura un tracte compassiu.
I en aquest sentit crec que s’està prescindint de gairebé tot el magisteri del passat. Sovint, repeteixo, baladregem en àrees com el folklore –certament interessant– i aquí ens quedem.
L’ésser humà en el fons no ha canviat tant. La tècnica, sí. També les formes de comunicar-se, però les preocupacions, els neguits, són els mateixos. Naixem sense saber-ne el motiu i morim sense haver-lo descobert. Però el passat no només cal mirar-lo, admirar-lo o abominar-lo, cal narrar-lo i recuperar pensadors, polítics, empresaris, escriptors, artistes que han estat referents claus de la identitat i arrels dels ciutadans occidentals als que a poc a poc, molt lentament perquè no es descobreixi l’assassinat, es va marginant, oblidant, segrestant, per crear –això sí, mundial– sense memòria. Buida.
Al nostre país també passa, disculpin l’afirmació. I succeeix quan algú ens titlla de melancòlics als que pensem que cal anar sempre caminant envers el futur, però sense oblidar d’on hem començat el camí, i les persones que el van fer possible, perquè com deia el poeta, “tots s’arregla caminant”. Caminar és un magisteri que ens passem els uns als altres, però per poder avançar cal prèviament rebre’l, però sobretot acceptar-lo amb respecte i admiració, per poder oferir-lo, després, als altres que vindran.
Avui es nota molt a casa nostra que es vol caminar, però sense saber gaire el que s’ha rebut. Potser perquè no s’ha acceptat amb el suficient respecte i admiració.
És bastant cert que la joventut ha de matar les generacions anteriors, per ser més precisos, la generació (en singular) precedent.
El que succeeix, però, és que escolat cert temps hom se n’adona que els components de continuïtat són tant o més importants que els de la ruptura. Com diu amb màxima ironia el cineasta francès Bertrand Tavernier: “Per tenir èxit cal parlar malament dels teus avantpassats.”
Cal mirar també el passat. No cal tenir por. Per crear, inventar, creure en el futur i en el canvi, cal conèixer i partir sempre del passat. El passat no és un museu d’andròmines. I el silenci envers el passat mai no és, al meu entendre, una forma de crítica, és més aviat un buit. I actualment, a Andorra també, hi ha massa buit. Fa la impressió, tot plegat, que abans de nosaltres, actitud que és palesa sobretot per part d’alguns dels que comanden, no existís res. Tot fos un erm. No serà fruit de l’arrogància?