La 'Guia Michelin', turisme i gastronomia

Avui dia es veuen pocs turistes que vagin amb una Guia Michelin a la mà per visitar ciutats o monuments. Els mòbils –que són com ordinadors portàtils, amb el GPS incorporat– vomiten la informació que desitgem.

Jo sóc de la generació dels que la consideràvem com la Bíblia del turista cultural, ben informat. Seguíem i resseguíem els llocs i itineraris recomanats del país i la ciutat elegida per a les vacances.

La Guia Michelin amb el pas dels anys amplià la seva oferta no tan sols de cara al turista motoritzat, sinó també en el camp de la restauració, valorant els millors restaurants i atorgant estrelles Michelin com a garantia de qualitat.

Val la pena, crec, fer una mica d’història de la Guia Michelin.

L’any 1889 els germans André i Édouard Michelin funden una petita empresa a la ciutat de Clarmont-Ferrand (Massís Central de França), dedicada al cautxú. Un parell d’anys després (1891) arran de prestar ajuda a un ciclista amb la reparació d’una roda van registrar la seva primera patent, la d’un pneumàtic desmuntable, amb el qual s’iniciava un esplendorós futur per a l’empresa Michelin. Aquella coberta de goma –tota una novetat a l’època de final del segle XIX– va facilitar la victòria d’aquell ciclista, Charles Terront, a la carrera París-Brest-París (1891), i va catapultar Michelin a cotes mai sospitades.

L’any 1900 els germans Michelin van editar una guia que regalaven als automobilistes francesos informant de llocs d’interès per visitar amb mapes i, a més a més, certs restaurants que recomanaven. I també de tallers mecànics, metges i algunes curiositats dignes de visitar. Això va ser un autèntic boom de cara al turisme, encara incipient, però que agraïa aquella modesta guia per moure’s amb comoditat pel país. Esperonats per l’èxit quatre anys després (1904) treuen una guia similar a Bèlgica. I el 1907 també a Algèria i Tunísia, el 1908 al nord d’Itàlia, Suïssa, Baviera i els Països Baixos. Dos anys després (1908) la Michelin engloba la península Ibèrica amb Espanya i Portugal i arriba també a Alemanya. La Michelin –per als clients– era gratuïta però una anècdota que ara expliquem fa que a partir de llavors es posés a la venda. André Michelin va visitar un taller (no importa d’on era) i va observar que un exemplar de la Guia Michelin servia per falcar la pota d’una taula i en adonar-se’n va exclamar: “El que és gratuït no té valor.” A partir de llavors qui volgués un exemplar l’hauria de pagar. No cal dir que la popularitat –gràcies al seu rigor– es va mantenir i a partir de llavors ja no seria una despesa promocional, sinó que generaria ingressos.

Quan la Guia Michelin comptava amb dues dècades d’existència va fer un altre pas endavant en incorporar a la informació turística general un valor afegit: la valoració i recomanació de restaurants. S’havia acabat la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i l’economia s’anava recuperant i amb ella el turisme, i hi apareixen petites ressenyes realitzades per crítics gastronòmics –que no percebien cap remuneració, fet que assegurava la seva imparcialitat a l’hora de les seves anàlisis i comentaris– que van anar adquirint valor de càtedra dins del món gastronòmic. I a partir de l’any 1923 a més de la ressenya dels crítics apareixen les famoses estrelles Michelin, una forma de catalogar senzilla i didàctica molt ben acollida pels seguidors de la popular guia. En un principi les estrelles catalogaven el confort i els preus. I a partir del 1926 tenir una estrella Michelin ja indicava la qualitat. Però a partir del 1931 es va establir l’actual sistema de qualificació amb una, dues i tres estrelles. Una estrella (*) designa un restaurant bo en la seva categoria. Dues estrelles (**) assenyalen una qualitat de primera classe a la cuina. I tres estrelles (***) indiquen que es tracta d’una cuina excepcional que justifica, per si sol, un viatge.

I a partir de l’any 1997 s’incorpora un nou guardó potser menys conegut però igualment important. Es tracta del Bib Gourmand, que assenyala els restaurants que ofereixen una bona cuina a preus moderats. No cal dir que els restaurants guardonats, amb una o més estrelles Michelin gaudeixen no sols d’un reconegut prestigi, sinó d’una major clientela.

Actualment la Michelin arriba a les 23 edicions que es reparteixen en tres continents i on hom hi pot trobar referències a més de 45.000 hotels i restaurants.

La Guia Michelin, malgrat la competència d’altres mitjans d’informació, segueix –per mèrits propis– gaudint de molt bona reputació pels bons gurmets que es fien de la valoració que en fa.