Familiars temporals i conciutadans

És satisfactori constatar amb proves que aquest continua sent un país d’acollida. Amb més dificultats que en anys precedents, les famílies voluntàries han aconseguit rebre els membres temporals que són el grup de nens procedents del Sàhara Occidental, que troben aquí, tot i l’augment de les temperatures, un alleujament de la calor extrema i les deficients condicions de vida als llocs d’origen, tot i que hi hauran de tornar.

Continuem pendents de la rebuda de refugiats fugitius d’una mort més que probable als països en guerra, també temporal si recordem l’experiència precedent amb aquell petit nombre de subsaharians que van romandre entre nosaltres entre pocs dies i pocs anys.

Sempre seran, uns i altres, una minoria proporcionalment insignificant en relació amb el conjunt de residents que van anar arribant com a immigrants des de fa dècades, aviat des de gairebé un segle.

La informació apareguda aquesta setmana al Diari sobre la festa de la fi del ramadà ens porta com a dada tangencial que els conciutadans musulmans ja són uns dos mil. Algun/a pusil·lànime, més si estigués afectat/da pel virus de la xenofòbia, que també campa per aquestes valls com arreu del món –esperem que amb menys intensitat i nombre d’infeccions–, pot haver patit un cas d’alarma sobtada.

La diversitat d’orígens, llengües, costums, religions –cultures, en una paraula– és una riquesa si es veu amb objectivitat i en bona predisposició a la convivència, sense por infundada, però afavorida pels esdeveniments internacionals, especialment a aquest col·lectiu social que comença a ser relativament significatiu en el conjunt de la nostra població.

Els seguidors de l’Alcorà, majoritàriament, són gent pacífica i solidària. Hem conegut personalment alguns de veritablement exemplars, situats als antípodes dels fanàtics que tenen el cor corprès amb la seva violència, impròpia de cap civilització digna d’aquest nom. I són els primers a lamentar aquestes actituds i accions heterodoxes i extremes en la interpretació torçada d’una de les tres grans religions de llibre. No cal oblidar que també en el nom de les altres dues s’adopten o s’han adoptat posicions extremes, fregant el sectarisme, i es cometen, o s’han comès en el passat, campanyes de matança més o menys massives.

En el paisatge urbà, i en el dia a dia, difícilment distingim, si ens creuem al carrer, senyals externs distintius de la condició musulmana d’aquests conciutadans i conciutadanes. Alguns, potser més en proporció respecte dels hispànics, han optat per aprendre i fer servir el català.

Algú podrà objectar que aquesta opinió, com totes les que s’apliquen en genèric, és inexacta. Que trobem sovint dones amb el cap cobert per un mocador. És veritat. Però encara no he pogut veure aquí cap xador, i encara menys un nicab o un burca, dels que amb prou feines deixen al descobert els ulls. D’altra banda, els que blasmen aquests mocadors obliden l’acceptació que mostren amb les monges catòliques, de vegades amb admiració afegida per les seves bones obres socials, o els que portaven les padrines encara no fa gaire, i encara porten algunes –ja poques, dit sigui sense cap nostàlgia–.

No hi ha cap motiu per témer cap d’aquests conciutadans o conciutadanes, ni tan sols en el cas que sorgeixi en aquest alguna conducta asocial, antisocial o delictiva en alguns dels seus membres. Passa entre tots els grups humans, relativament nombrosos. Com la por al diferent, amb la conseqüència de la discriminació i el menysteniment, pot créixer com bolets entre la resta i envers qualsevol altra comunitat, fins i tot entre les de residents.

Quan l’Europa occidental està majoritàriament en nivells molt elevats d’alerta per terrorisme, que és el principal motiu de por, si no de pànic. Aquí encara no hi hem arribat i sembla raonable pensar que el risc és bastant menor, per molt que la seguretat total no existeix enlloc. I si ens deixem portar per la temença, haurem donat ja la primera victòria als nous vàndals.