I ara què fem...?

Què n’esperem de la vida? Probablement tot i més, menys la mort. Per la qual cosa m’atreveixo a dir que entenent la vida com l’entenem, ella i nosaltres conjuntament o separadament, siguin semblants insignificances en el temps.

Cada època passada deu haver transcorregut, si fa o no fa, amb un patró de conductes amb normes i finalitats bessones a les actuals. Suposició que em porta a haver d’admetre que la nostra entitat natural d’egocentrismes no ha tingut cap transformació ni tampoc ha evolucionat com ho han fet tantes altres coses.

Com les onades que trobes a alta mar, que vénen i se’n van, transmetem de manera atzagaiada el que sentim o llegim, no dubtant de la seva credibilitat preestablerta, i sempre des d’un sentiment crescut de pessimisme o optimisme. D’eufòria o temor. –Perdoneu la redundància–.

Continuem embadocant-nos ressentint a gratcient maquiavèl·lics discursos polítics de supervivència, amb immundes exhibicions oratòries de displicències per les realitats i necessitats més generals.

Sabem què ha desequilibrat el món laboral i el com i el per què de la seva continuïtat. Què pol·luciona més l’atmosfera. Que les bases de les regles democràtiques regeixen de manera desigual. Sobretot en estats addictes a unes herències autòcrates, que fan de la fòbia dels seus governants, amb més benefici que ofici, uns maliciosos executors a sol i ombra de la seva sobergueria.

No es pot dir que és com un xou circense perquè seria ofendre el meravellós món de l’espectacle.

Però també sabem que cal negociejar perquè algú governi i acceptar que honradament es pugui equivocar. O tal vegada caldria reciclar el sistema democràtic, abans que mori justament per creure’l just?

Altres doctrines polítiques han renovat, poc o molt, les seves essències d’ésser i possiblement per això encara subsisteixen. Més difícil seria voler aturar els materialistes doctes de clans descontrolats i gens coneguts pel populatxo, perquè no corquin ni xuclin més la dignitat de la gent.

I ara què fem? Com prosseguim? Què rectifiquem? Arran del daltabaix en el país de William Shakespeare per la consulta d’Europa sí, o Europa no, han aparegut opinions a vessar. La gran majoria d’elles, enorgullint-se’n de poder retreure els errors i les inconveniències del procés, assenyalant, una vegada diagnosticada la malaltia, com s’hauria hagut de procedir des d’un principi.

Altres, pronosticant els britànics pel desencaix de la UE, les set plagues d’Egipte ipso facto.

Em sembla que sinó tots plegats, una rajada de nosaltres hauríem de saber que de la missa no en sabem ni la meitat.

És obvi que solament de l’èxit o el fracàs en coneixerem llurs conseqüències d’aquí a un cert temps, però que de la polseguera que ha aixecat la patacada se’n trauran com de costum profits substanciosos, omplint-se’n pàgines i pàgines amb tinta de tots els colors.

I ara què fem? S’han acabat els Europeus de futbol i parlar del campionat i de l’incivisme d’algunes aficions, o de la manca d’educació i de la insolència d’algun jugador, no val la pena. Prou en fa, de pena, només de veure-ho.

Parlar de l’emprenyament per la nit passada al ras d’un aeroport, o del passeig efectuat amb veritable perill per a les persones d’edat avançada, per haver hagut de caminar per sobre un pedregal i rails de tren, tampoc. Així funciona la incompetència per la condescendència del sistema.

En efecte, una minoria pot tocar els nassos fins on vulguin. Privant-nos en part del nostre dret d’uns dies de vacances. Posant pals a les rodes a l’obligat exercici de treballar. En un desplaçament qualsevol, programat o de trascantó. De visita mèdica o familiar. Poden deixar-te hores a l’estacada, sota un sol de justícia durant una manifestació de protesta contra les trumfes perquè grillen a destemps. Un procediment permès, malgrat que enlloc diu que s’ha de portar a cap penalitzant els demés.

I ara què fem? Doncs potser caldria que molts catalans que ho són solament de boca ho fossin de soca-rel, i que els polítics catalans de soca-rel i de boca deixessin d’una vegada per totes les indefinicions, els protagonismes personals i de comportar-se com uns perepunyetes. Esteu malmetent les collites d’unes grans anyades. Tothom ja està bastament servit de la brutícia, hostilitat, malicia i provocació de més enllà del territori català. Insuperable.

I ara què fem? Posar el crit al cel per la guerra d’Iraq. Pel senyora T. Blair i companyia. O per les violacions als sanfermines? Llastimosament això és el nostre pa de cada dia que únicament recordem quan volem.