Daniel Cabedo, un exemple encisador

Durant el mes de juny hi ha hagut una efemèride molt important per a mi i per a molts lasal·lians. Ja fa deu anys que el G. Daniel Cabedo, el Dani per tots els estudiants i companys a la Universitat de La Salle Barcelona, ens va deixar després d’una penosa malaltia on vaig tindre l’honor d’acompanyar-lo.

El Dani era absolutament únic, especial. El dia que vaig fer l’ingrés per entrar a estudiar telecos a La Salle ja em va encisar. Li va cridar l’atenció el meu accent, em va preguntar d’on era i ja es va interessar per mi. Jo no tenia ni idea de qui era ell. Per a mi era un vigilant d’aquell examen. El Dani era així. Quan va trucar mon pare a la universitat per vore si havia superat l’examen d’ingrés va ser directament ell, el director, qui s’hi va posar, i li va dir que era “el Dani”), i que segur, segur que entrava, que no sabia si jo era l’1 el 2 o el 3 de la promoció, però que entrava. Segur que qui el vau conèixer vos quadra esta manera de fer.

Ell era el germà director d’una escola universitària, un germà capaç de despenjar el telèfon general de l’escola dient que era un becari, de regar el jardí de la universitat quan se suposava que estava vigilant un examen, el protagonista dels vídeos de l’escola on els alumnes feien broma dels professors: interpretant Torrente, casant-se pel riure de tots els estudiants amb Carmen de Mairena… El líder, però en este cas, sens dubte, el primer entre els molts de la família que ell mateix va crear.

Però este vessant humà únic era perfectament complementat per una persona absolutament hàbil en la gestió. Ell va ser cofundador de la Universitat Ramon Llull. Ell va saber fer créixer la Universitat de La Salle a Barcelona multiplicant-la qui sap si per 4, per 8 o per 10 en nombre d’alumnes, de titulacions, etc. Era llest, sabia com aconseguir els objectius i, sobretot, sabia com seduir tants de nosaltres perquè férem el que ell volia, i no per un sou, sinó perquè era el Dani, perquè era La Salle.

Una Salle de la qual no en sabíem gaire, perquè ell no era de parlar-ne. Ell era de fer, que veiérem el seu exemple. Quan posteriorment vaig estudiar la història del fundador, Sant Joan Baptista de la Salle, vaig vore reflectit el Dani. Ell era La Salle. Va saber crear una família enorme, molt horitzontal, on alumnes i professors ens barrejàvem gairebé sense distinció (llevat de les hores lectives).

El Dani va ser el meu pare professional. Ell em va triar quan a penes jo tenia 21 anys per ser professor en la seua assignatura. Ell imitava el meu accent valencià quan feia classe i jo també l’imitava a ell. Em va fer créixer, valorant-me tal com jo era. I jo sóc només un exemple de tants que poden dir el mateix.

Encara recorde una nit que en un sopar multitudinari on ell no hi era. Em van fer cantar una cançó coent, irreverent, que només cantava en petit comitè, davant unes dues centes persones que no van parar de riure. Quan vaig arribar al matí al despatx, em va dir el meu company David que el Dani m’havia trucat. Jo estava atemorit. Pensava que me’n queia una de ben grossa. I em digué: “Lluís, que m’han dit que vas cantar ahir una cançó boníssima al sopar, que tothom es va fer un fart de riure, passa’m la lletra”. Era el Dani.

Quan vam inaugurar la UOLS vaig pensar molt en ell. En totes les nostres llargues converses, amb l’excusa de l’assignatura que compartíem, sempre es barrejaven tres temes: el Barça, Castelló, la meua terra i la del seu pare (Alcora), i la Seu d’Urgell (Castellciutat), la terra de sa mare. Sé la il·lusió que li haguera fet vore com La Salle fundava la seua pròpia Universitat, i a la terra de sa mare.

El puc recordar de moltes maneres, com a professor, com a director extremadament intel·ligent, com a còmplice amb qui m’entenia sense parlar, però la foto que més il·lusió em fa és una d’aquelles quan fèiem paelles, com a esdeveniment integrador de la gent valenciana i de Ses Illes de la Salle Barcelona, on ell era el primer a encendre la llenya, organitzar el sarau, apagar els incendis d’alguna traca i on expressava la seua innata proximitat envers els alumnes.

Gràcies, Dani, gràcies per la teua estima, per tot el teu gran mestratge, gràcies per fer-nos lasal·lians.