L'Ultra Trail: una experiència extrema

Mitja nit, 500 corredors enfundats en capes de licra i de cotó, amb motxilles, i ampolles d’aigua, enceten a cop de focs d’artifici les seves particulars fites muntanyenques a la Ultra Trail d’aquest any. Fan el recorregut de 80 km. Els de 170 km ja van sortir ahir.

Nit estiuenca a Ordino, visitants, familiars i curiosos s’amunteguen per veure’ls a la sortida. Els gegants, arribats del centre d’art, així com el rellotge de la placeta que toca les dotze, s’envolen, dansant i repicant a tocs de batucada, animant els cor­redors des de les alçades, a aconseguir la Ronda dels Cims; ells que poden.

I s’apropa l’hora de la veritat... Any rere any, el mateix recorregut, amb les mateixes variants, i més gent que s’anima. Tots junts, alhora, preparats, frontals al cap, com un col·lectiu d’ocells o de formigues organitzats, deixaran- sense saber-ho, pels que vindran, l’empremta de la seva particular força física i mental; bocinets d’informació privilegiada, formes de pensar, lluites personals, silencis, formes de col·laboració i solidaritat. Quedaran no escrites als llibres sinó als racons dels camins, rocs, i tarteres amb què es trobaran; i en la memòria col·lectiva, més enllà de l’espai i del temps, modelant i ressonant directament entre els que vinguin darrere, i busquin fortes emocions i cops de consciència...

Recordo la teoria de la causació formativa de Sheldrake, que vaig llegir fa uns dies; un biòleg britànic, que parlava de l’existència de camps morfogenètics, –patrons o estructures–, que estan a la natura i que contenen informació de tipus immaterial –comportaments, hàbits, aprenentatges, valors– que es transmeten a d’altres individus de la mateixa espècie, sense ser resultat d’imitació o procés d’aprenentatge previ; com si quedessin gravats en networks invisibles un cop creats a partir d’un cert nombre d’inputs visibles. Per alguns, una teoria més màgica que científica; sortosament ara me l’imagino reflectida en el grup de muntanyencs sincronitzats que tinc davant dels meus ulls i amb tot el que ells representen: una gran troballa, intueixo.

Sóc de lletres, però la quàntica –afortunadament– sempre em pica l’ullet. “Res del que ens passa es perd mai”, diu també l’autor Paul Auster al seu Llibre de les il·lusions, evoco.

Ja surten! I un fort aplaudiment! Comença l’experiència! Les hores passen i arriben els primers cims i valls: a Sorteny, Rialp, després el Comapedrosa.

Els muntanyencs volen gaudir però –“capricis del destí”– també comencen amb el patiment i els imprevistos, c’est la vie! Els músculs es resisteixen, el sol de justícia arriba; la calor i el fred una altra vegada, com una muntanya russa. Un pal que es trenca al Bony de la pica, lloc tècnic i de desnivells –m’explica l’Albert, que ha fet els 170 km– amb el cor­responent retard i risc pel genoll que això li comporta; o un muntanyenc francès que passa pel seu costat i rellisca, a aquest sí que el genoll li fa veure les estrelles. Toca parar i donar-li un cop de mà. Cal fer el cor fort!

La passió per la muntanya, per l’esport i la família que està allà pendent, em diu l’Albert, el feia continuar i també l’entrenament de tot un any. L’afany personal de superació és el que motivava la Gemma –que va fer la Solidària–. Forces ocultes des de l’interior emergeixen davant d’aquesta experiència extrema, per sorprendre’ls, de vegades sembla que per malament, una altra il·lusió, quan alguns –no pas ells– han d’abandonar... No és cap fracàs! I la Ronda dels cims replica al muntanyenc des del silenci: “És que vull treure de tu el teu millor tu. Aquest que no vas veure i que jo veig, nedador per la teva fons, preciosíssim”, inspirant-se en el poeta de l’amor Pedro Salinas.

Els muntanyencs ja l’escolten, malgrat la manca de cobertura pels anomenats forats negres, aconsegueixen sintonitzar amb les seves freqüències. Li dediquen la parada de l’Estany Negre, el cim del Comapedrosa, els llacs i planes verdes, o el senzill gest de refregar-se un grapat de neu pel front. Quin plaer!

I la Ronda els hi torna també, aquesta vegada amb refugis, punts d’avituallament i bases de vida, que ells aprofiten com els millors dels resorts caribenys, per relaxar-se, i treure’s capes de roba. Això sí que és vida! I entren poc a poc en un estat letàrgic com els cucs de seda, on la ment i el cos sembla que avorrits ja els comencen a abandonar. D’això es tracta. I s’adormen 10 minuts, relaxats, com al limbe! Una bioquímica especial al cervell dels corredors va sorgint poc a poc, i les sensacions físiques s’esmorteeixen, difuminades cada cop més en quelcom més eteri i més subtil, més autèntic, d’acord amb la bellesa del paisatge.

Vinga que ja queda poc! El muntanyenc se centra en el seu ara particular, en el pam de terra que té davant dels seus nassos, i en els seus peus que ja quasi volen. Com a mínim m’emportaré això al cel, es diuen alguns, mirant la lluna quasi plena.

És l’hora d’arribada del guanyador i dels altres que també venen darrere. Ja sense capes de roba, al descobert, pletòrics i molts emocionats. Abraçades a la família i amics.

Una papallona del Madriu, lila, preciosa, creua el mirall del meu retrovisor i es para al meu anell. És hora de marxar cap a casa!

I a vosaltres ara que ja esteu ben desperts després d’una setmana de la fita muntanyenca. Enhorabona a tots!