Les ones de la televisió andorrana

Ens trobem, fem supa-supa, divendres a mig matí amb l’Amadeu Gallart allà a la cantonada dels carrers Sant Ermengol i Sant Ot de la Seu. És la cantonada més propícia de tota la Seu d’Urgell per conversar una estona o per dir-te només amb qui hi coincideixes hola i adéu. Potser és perquè deu ser de les cantonades més transitades i també pel fet de tenir l’obertura de la plaça de Catalunya i el passeig Joan Brudieu tot seguit. Quan t’hi atures a parlar, fas com una espiada general amb la mirada i veus passar a l’altra vorera altres coneguts o bé sents com des del cotxe que passa a tocar et saluden amb un toc de botzina. La trobada amb l’Amadeu és de les de saludar-nos i amb prou feines aturar-nos. “Marxo, li dic, que he d’escriure l’article del Diari d’Andorra que surt demà i encara no sé de què parlaré”. Tot seguit, li trec el tema de la televisió andorrana, ja que ell en va parlar a la premsa fa una quinzena de dies. “A Castellciutat es veu que encara hi ha senyal i s’agafa bé”, li dic. Ell, de seguida em diu: “Doncs per què no parles d’això a l’article que has d’escriure?”. Potser ho faré. Mira demà el Diari d’Andorra que potser començo parlant d’aquesta nostra trobada.

I aquí estem. L’Amadeu Gallart, que va ser alcalde de la Seu d’Urgell des del 1979 al 1983, manté l’antena receptora dels batecs urgellencs i pirinencs des de fa anys, ja d’abans de ser alcalde. En tertúlies radiofòniques o en articles a la premsa, exposa la seva opinió i motiva temàtiques amb el Pirineu occidental, que ell en diu “l’Alt Pirineu”, com a base. La denominació Alt Pirineu, per a mi mal aplicada, perquè talla el Pirineu pel bell mig, ens dóna peu a parlar-ne als dos amb passió geogràfica i algun dia potser n’haurem de fer una exposició en àgora pública. De les seves observacions i coneixements, a l’abril passat ens oferia, conjuntament escrit amb la Sol Gasch, el substanciós llibre Trossos de temps de la Seu de postguerra, de Salòria Edicions. I no cal dir que l’amic Amadeu resta amatent a les notícies que arriben del Principat d’Andorra, als fets que per proximitat, afecten en diferent grau i manera la Seu i l’Alt Urgell. El que mana l’actualitat en aquests moments és la pèrdua de la recepció d’ATV, la televisió andorrana, que ha deixat de poder veure’s a la Seu i resta de comarca, tret d’algun indret més elevat, com ara Castellciutat, en què el senyal deu arribar per l’obertura de la vall de la Valira.

Que la televisió andorrana no es pugui veure fora del Principat, a través dels televisors de casa, no deixa de ser un aspecte curiós i en certa manera ridícul, si ens ho mirem instal·lats en l’era de la informació. Se’ns diu que per internet es pot seguir la programació, però, malgrat pugui semblar-ho, no és pas el mateix. Les ones de la televisió andorrana no són un canal de televisió més. Són unes ones amb una càrrega emocional i sentimental afegida a ser les que emet un mitjà de comunicació. Per simpatia, per veïnatge, per tants vincles del Principat d’Andorra amb la Seu i l’Alt Urgell, com el Pallars Sobirà i la Cerdanya, ATV, la televisió andorrana, forma part de la quotidianitat i és vista i seguida amb interès. Amb curiositat també, però sobretot amb interès, que vol dir que allò que passa, que es cou, que té lloc a Andorra, no deixa indiferents els veïns del sud. La premsa escrita andorrana mateix té un lloc preferent, més que no pas la que arriba de la capital provincial Lleida. Andorra, com a país, és un nucli, un rovell d’ou del Pirineu, i com a tal és tingut i valorat, de molt distintes maneres però amb manifesta consideració, pels que se la miren i se l’escolten des de fora. El Govern d’Andorra, que és conscient de la funció que el Principat té de cohesió social i econòmica en aquest tros de Pirineu, ha de fer el que sigui per mantenir ATV viva fronteres enllà. La fluïdesa de la comunicació i la fluència de les amicals ones televisives andor­ranes cap els territoris veïns, és signe de normalitat i de solidesa territorial. En aquest cas, com a mitjà de comunicació, la seva mutilació afecta les bones i necessàries relacions, tan naturals i assumides, entre Andorra i les comarques veïnes.