El desenclavament difícil

El director d’Aeroports de Catalunya, Jordi Candela, en una trobada amb l’Associació d’Empreses Familiars va donar unes xifres relativament optimistes de moviments a l’aeroport d’Andor­ra-la Seu d’Urgell. La novetat consisteix que el nombre d’operacions a la infraestructura va augmentar d’un 45 per cent en el primer semestre, respecte del mateix període de l’any anterior i, a més, s’anuncien arribades de turistes britànics, portats per l’operador turístic Neilson per a la propera temporada alta d’hivern.

Tanmateix, persisteixen els dos problemes repetits des de fa mesos: la prohibició d’arribada de persones de fora de l’espai Schengen, de lliure circulació de ciutadans comunitaris, i la manca del sistema GPS per garantir els aterratges en cas de mal temps. La solució d’aquests dos entrebancs depèn de la voluntat del govern espanyol.

Les arribades de ciutadans aliens al conveni de Schengen es resoldria amb l’habilitació d’un lloc fronterer –a més de duana– a la vora de la pista. Quant al sistema de navegació instrumental, necessari perquè ara si el sostre de núvols està molt alt no hi ater­ren avions, requereix una modificació de l’espai aeri, el ministeri de Foment espanyol ja hauria informat que és viable i a Catalunya rematen que és una qüestió “de molts papers i poca inversió”. Ja se sap, però, com continuen les relacions entre el Principat i l’Estat veí.

Amb tot plegat, Candela afirmava que l’aeroport ja ha superat en tràfic una desena d’aeroports espanyols, inclosos els d’algunes capitals provincials, com ara Albacete, Burgos o Salamanca. Ja coneixem per diversos mitjans com els governs successius han invertit en infraestructures aeroportuàries inútils, algunes gairebé mai obertes, i d’altres adjudicades en concursos a preu de saldo, en paral·lel amb la majoria de línies de l’alta velocitat ferroviària de viabilitat econòmica impossible.

Bona notícia relativa la que va portar el director dels aeroports catalans, però encara insuficient si es compara amb el volum òptim de suc que se li podria treure a la instal·lació comentada. L’ar­ribada directa de turistes que habitualment viatgen via Tolosa, amb el risc dels tancaments de la carretera N-20 per les nevades hivernals milloraria les condicions i la durada dels viatges, perquè el trajecte en autobús des de la Seu, per durada i ús, és infinitament més avantatjós, i això sense comptar amb l’heliport, reservat a usuaris d’alt nivell adquisitiu i encara pendent d’ubicació, per enèsima vegada, tot i els informes inicials favorables al terreny d’Encamp.

En tot cas, la connexió aèria entre l’Alt Urgell i Tolosa o (encara més) Barcelona, semblaria poc efectiva perquè els tràmits aeroportuaris, l’obligació d’arribar-hi molt temps abans de la sortida dels vols, el temps requerit per facturar i recollir equipatges... faria d’aquest sistema de transport igual o més lent que el desplaçament per carretera a qualsevol de les dues capitals –en circumstàncies de normalitat del trànsit, és clar–.

A hores d’ara, amb tot plegat, l’enclavament andorrà respecte de les xarxes internacionals de comunicacions continua essent un fet. Tot i que es referia a la necessitat d’acord amb la Unió Europea, l’exsubsíndic Marsal l’hauria encertada igualment ampliant a aquest aspecte la seva afirmació que som “una illa dins d’un mar”.

El ferrocarril està descartat, una i mil vegades, amb els successius projectes de fer arribar el tren (almenys des del somni de Borís I), pel nord o pel sud, pels costos astronòmics (potser l’associació amb la UE i l’obertura de subvencions aproparien la viabilitat).

Sembla, doncs, que la carretera –les carreteres– continuen i continuaran sent, a mitjà i més encara a curt termini, les vies pràcticament úniques d’aquestes valls per sortir o arribar-hi. Amb les limitacions temporals esmentades pel nord. I amb diversos problemes de traçats i ferms que, tot i les avenços recents, es mantenen.

Un exemple és la manca de conservació de qualitat de l’autovia A2, en un llarg tram des de Cervera cap a Barcelona, especialment en el carril dret, d’ús recomanat si no obligat per als cotxes, tret d’obstacles a superar com els camions o d’altres vehicles lents. Respectar aquesta norma és tota una tortura per al conductor i el mateix automòbil, entre pedaços de longitud variable i sotsinsospitats i poc visibles, que obliguen a rectificar la direcció i amenacen els amortidors o d’altres elements de la bagnole.

Tret d’errada, l’A2 és una via de la xarxa estatal espanyola i, per tant, el seu manteniment no correspondria a la Generalitat. Per això no cal malpensar que aquesta degradació sigui en part volguda, per afavorir la tria de la ruta pel túnel del Cadí i autopista amb els conseqüents peatges, gens barats. Esperem que, entre l’aeroport i les millores en les vies ter­restres, es vagi alleujant aquest endèmic enclavament del nostre país i que encara ho arribem a veure els que ja som grans.