Brexit, i ara què?

El referèndum al Regne Unit, celebrat el passat dia 24 de juny, ja és història. Contra tot pronòstic els britànics han jugat amb foc i s’han cremat. I ara què? Aquesta és la qüestió. Ni el mateix David Cameron –l’exprimer ministre conservador– s’ho acaba de creure. Es pensava que el guanyaria de carrer, que la majoria el seguiria, i s’ha trobat que no. Que una majoria dels seus compatriotes no l’han seguit i han votat Brexit: marxar de la Unió Europea. La rauxa ha guanyat el seny. I també moltes mentides. De ben segur que a hores d’ara es penedeix del greu error que va cometre. Ha perdut i se’n va cap a casa.

Hi ha un acudit, recurrent, segons el qual “quan hi ha boira al Canal de la Mànega el continent queda aïllat”. És una visió molt britànica, que es creu superior a la resta. Res a dir de l’autoestima dels britànics respecte al seu país, la seva història i les seves tradicions. Però el sentit comú (que hi ha qui diu que “és el menys comú del sentits”) diu que cal tocar de peus a terra. Que hi ha una premissa segons la qual “la unió fa la força”. Que la suma de països diversos (en llengua, cultura, economia, història, etc.) ens fa més forts. La Unió Europea, fruit de dues guerres mundials amb milers, milions, de morts, va començar com una gran esperança d’agermanament, de superació de guerres fratricides, de fronteres físiques però també mentals, que començava amb un esperit d’unificació de tothom que hi volgués prendre part amb una gran dosi d’optimisme. La unificació europea, amb una integració cada cop més profunda de països ben diversos (des de la mateixa Gran Bretanya, la República alemanya, la França, Itàlia, la península Ibèrica amb Espanya i Portugal, el nord d’Europa o els països bàltics...), va començar –com dèiem– amb molt empenta. I dels sis països fundadors (Alemanya, França, Bèlgica, Holanda, Luxemburg i Itàlia) s’ha arribat als 27 (ara 26 amb la sortida de la Gran Bretanya). Com tota obra humana és subjecte de millora però mai de demolició. La presència de la Gran Bretanya –la segona economia de la UE després d’Alemanya– dóna un plus no sols econòmic sinó pel seu bagatge democràtic, que ens beneficia a tots. Ara la UE queda mutilada, coixa, sense un membre important. Molt important. A més ha triat un mal moment per marxar. Ara corren aires favorables a l’extrema dreta a França, a Àustria, a Holanda, a Polònia, on els líders més euroescèptics guanyen adeptes debilitant les estructures supranacionals i volent desmuntar-les en favor de les nacionals (fronteres, economia, monedes). Juguen amb els sentiments més primaris dels seus conciutadans fent-los creure que sols viuran millor quan és just tot al contrari.

Boris Johnson, nou ministre britànic d’Exteriors, va manifestar a Brussel·les (capital de la UE) que el Regne Unit no abandonarà un paper de lideratge a la Unió Europea”. Ell i Federica Mogherini, representant de la UE per la Política Exterior, van tenir, recentment, una entrevista en què ambdós van qualificar de “bona”. Ella va afegir que es va trobar amb Boris Johnson “al mateix temps que intento reunir-me amb tots els nous ministres que s’uneixen a la família”. I que, com ja havia dit en altres ocasions: “no hi haurà negociacions (amb el Regne Unit) abans que es presenti la notificació de l’article 50” que és el que fa referència al Tractat de Lisboa (2007) pel qual s’iniciarà el mecanisme i un compte enrere de dos anys per negociar la sortida de la Gran Bretanya de la UE. Mentre això no passi (i encara no ha passat) la Gran Bretanya “és un membre de ple dret de la UE, pel qual el nostre treball comú en la Política Comuna de Defensa i Seguretat continua”, va afegir Federica Mogherini.

Es diu que a Gran Bretanya s’estan recollint signatures per convocar un nou referèndum, que hi ha milions de britànics que volen esmenar la plana i tornar a formar part de la UE. De moment ni Escòcia ni Irlanda no volen marxar i hi ha veus autoritzades que demanen de parlar amb la UE –i també amb Londres– per seguir dins de la UE.

El tema promet donar, encara, molt de si.