'Rececho de isard'

Rececho de isard en el Principado és el títol d’un interessant reportatge emès pel canal Caza y Pesca disponible a la plataforma Movistar +. Gravat a les precioses muntanyes de les Valls d’Andorra, el documental ens submergeix per espais d’uns trenta minuts en l’apassionant món de l’equilibri cinegètic.

De fet, la paraula rececho és, textualment, segons es pot llegir al diccionari de la RAE, “acechar a la caza”. I, en part, m’empipa, perquè en l’àmbit personal el verb acechar sempre m’ha fet molta gràcia. Acechar: “observar, aguardar cautelosamente con algún propósito”. Ara, un cop vist el reportatge, i apresa la coneguda la relació acecho-rececho s’ha m’ha espatllat la visió romàntica de la paraula.

En qualsevol cas, per a aquells que no ho puguin o no el vulgui veure, el documental és un recor­regut pels paisatges d’Andorra en el transcurs dels quals el cos de banders acompanya primer un senyor i després un altre a recechar rebecs o rebecos, els també aquí anomenats isards.

No es tracta de la setmana de l’isard, ni de grups de caçadors passant-s’ho d’allò més be, sinó de dues sortides puntuals amb dues caceres selectives, de dos únics exemplars. En la primera d’elles la recechada és una femella, de 3 o 4 anys. Dos trets, perquè l’animal no pateixi; en la segona, un mascle una mica més gran, aquest cop abatut d’un sol i precís tret. Distància aproximada: uns cent cinquanta metres, i en paraules del qui dispara, una distància assequible per a un caçador experimentat, amb un rifle, carabina o escopeta, digues-li com vulguis amb mira telescòpica.

El reportatge per a una persona no afeccionada a aquest tipus d’activitat és d’allò més dur. Gaudir de la visió d’un animal saltant pel camp i al cap d’una estona veure com rep el tret que acaba amb la seva vida no és gaire agradable, i tampoc les imatges següents on s’explora i s’avalua l’exemplar i es miren el dentat i la cornamenta per saber exactament quina edat té.

També és veritat que ningú m’obliga a posar-me al mencionat canal i veure la filmació. Hauria pogut estalviar-me’l i, per exemple, veure Bambi. Però llavors tampoc hauria escrit aquesta columna que segur enfurismarà alguns caçadors. (Entenguin, però, que la sensació que ells experimenten quan llegeixen aquests tipus d’escrits és, com a mínim, directament proporcional a la de qui escriu quan veu el reportatge).

També és evident que pensem de manera molt diferent, que tot es pot parlar, i tal com es fa, delimitar de manera legal... però no em negaran que la cacera de l’isard com a imatge de país ens fa molt de mal.

En canvi, si fóssim capaços d’organitzar safaris fotogràfics o altres activitats paral·leles, la projecció seria ben diferent. Ho he escrit d’altres vegades, Andor­ra és el país dels isards. És un bon reclam turístic. I una reserva d’isards podria obrir noves possibilitats de cara al futur. Les pràctiques cinegètiques comencen a ser, diguem, anacròniques. Òbviament, és només una opinió, però vista la tradició andorrana i els costums que mai es volen perdre, ara per ara, parlar d’aquest tipus d’atractiu sembla una absoluta quimera.