El 'déjà-vu' sanitari

15 de juny del 2007, fa més de 9 anys. Titular de la pàgina 7 del Diari: El pla estratègic detecta una tendència “molt forta” a anar a l’especialista. En el cos de la notícia ja s’apuntava la idea d’imposar un filtre als pacients, que el metge de capçalera assumís el rol de derivar els malalts a l’atenció especialitzada seguint criteris científics, i acabar amb la barra lliure. Els sona? Sí, ja llavors es valorava impulsar la figura del metge referent. El que es presentava aleshores era el pla estratègic de salut i les seves conclusions, un treball elaborat, per encàrrec del govern liberal, per l’empresa Sanesco, i es començava a elucubrar sobre la reforma sanitària. Precisament una de les persones implicades en aquell treball –llavors com a assessora– va ser Cristina Rodríguez, que després ocuparia el ministeri en dues etapes diferents, primer amb els socialdemòcrates i més tard amb DA. El 2015, després de la segona victòria demòcrata, deixava el ministeri i la reforma del sistema sanitari no havia deixat de ser encara un projecte de treball intern als despatxos de Clara Rabassa que, com a molt, havia fet avenços tímids.

Ha passat més d’una dècada i hem anat tan sobrats de diagnosis i propostes com d’assessors però el pas del paper –de la diapositiva que va dir el cap de Govern– a la realitat encara està per veure. Potser sí que hi ha un lobby sanitari totpoderós perquè els números són cada cop més vermells però cap responsable sanitari no s’ha atrevit a posar ordre. I això que les diagnosis i les propostes –com demostra l’hemeroteca– han coincidint tot sovint: el sistema és un desordre i no pot ser que un pacient es mogui d’una consulta a una altra sense que el metge B sàpiga quin ha estat el diagnòstic d’A, s’ha d’establir, sota criteris científics, què es paga i on (a Andor­ra, a fora) i hi ha tractaments que no els hauria de suportar la sanitat pública, s’ha de regular l’accés dels prestadors al finançament de la CASS, se’ls han d’imposar un seguit d’obligacions si és que volen participar de la cobertura pública...

Aquesta setmana el ministre de Salut, Carles Álvarez Marfany, presentava el seu propi projecte. I escoltant les seves explicacions la sensació de déjà-vu, de dia de la marmota, era inevitable. Quatre anys abans Cristina Rodríguez havia exposat propostes molt i molt similars i ja havia advertit que el sistema s’ordenaria al voltant del metge de capçalera referent. Qui volgués continuar acudint al metge especialista per lliure hauria de pagar més. També va anunciar la cartera de serveis per establir els tractaments coberts i la història compartida per evitar els desgavells de duplicitat de proves per la facilitat amb la qual un pacient es pot moure pel sistema. Tot plegat quatre anys després encara està per acabar d’executar i el pas més decidit de la reforma ha estat una prova pilot d’assaig del metge referent dirigida a pacients diabètics que va arrencar el desembre del 2014 però de la qual encara no s’han presentat les conclusions. De fet, després de l’eufòria inicial anunciant la gran acceptació que havia tingut entre els metges –gairebé la totalitat dels de capçalera van sumar-s’hi– i entre els pacients, el Govern va deixar de donar notícies.

El gran problema és que mentre el treball tècnic s’ha eternitzat la despesa sanitària s’ha disparat a nivells mai vistos i no ha deixat de créixer malgrat que la crisi s’ha endut part de la població d’Andorra. Dels problemes endèmics diagnosticats una i altra vegada no se n’ha intentat resoldre ni un i la gran pregunta és fins quan es podrà suportar aquesta factura sanitària tenint en compte els recursos limitats de l’Estat.

Álvarez Marfany va donar poques concrecions en la compareixença –potser les reserva per al document que han de rebre els grups parlamentaris– però sí que va ser clar en el calendari. Caldrà estar atents als esdeveniments. De fet, que es compleixi l’agenda d’actuacions en el termini previst ja seria un pas endavant perquè el temps no és precisament un aliat. I el temps dirà si en aquesta legislatura es mou quelcom. I el desitjable és que no es mogui pel cantó més fàcil i contra el més dèbil: retallar en perjudici del pacient.