La tribuna
Tamarros del segle XXI
M’he descarregat el joc i he estat durant una setmana caçant pokémons per veure com funcionen, però una cosa és jugar i l’altra obsessionar-s’hi
Abans portàvem la gent de fora a la caça del tamarro. Sortíem de nit i passaven una estona esperant que aparegués l’animal, de vegades amb els peus a l’aigua. Per sort la cacera no durava gaire i després la festa continuava a qualsevol bar.
Ara, en el món digital han aparegut i existeixen els pokémons. Quan la meva filla era petita jugava amb els pokémons, eren uns ninotets provinents del Japó bastant estrambòtics i que li feien gràcia. N’hi havia un, el Pikachu, que li encantava. Però els pokémons, tal com és inherent a la seva naturalesa, han evolucionat i ara ocupen un ampli espectre del món digital i s’han convertit en una de les apps més baixades aquest últim mes. Per acabar-ho de rematar, les accions de l’empresa (Nintendo) s’han duplicat en borsa i, en general, la gent sembla haver embogit.
M’he descarregat el joc i he estat durant una setmana unes quantes hores caçant pokémons per veure com funcionen; fins i tot he assolit un nivell on ja pots enviar els ninots a lluitar... però si els he de ser sincer (tampoc he tingut mai gaire entusiasme pels jocs digitals), quan arriba l’hora que has de desplaçar-te per combatre o carregar boles màgiques o piles, el joc és bastant pesat.
Ara bé, segons el meu parer, i més enllà de l’atracció que desplegui o de la motivació que cadascú pugui tenir, el que és veritablement insuportable és la popularitat que desperta el joc. Molta gent hi està enganxada i li dóna una transcendència que t’invita a pensar: fins aquí hem arribat i aquí us quedeu; jo ja en tinc prou. Una cosa és jugar; l’altra obsessionar-s’hi.
L’únic dia que m’he dedicat a recórrer algunes places per caçar-ne i recarregar energia en forma de boles m’he quedat sorprès en veure la quantitat de gent que anava pel carrer mirant la pantalla del mòbil; un gran percentatge, jo diria que més de la meitat, anava caçant pokémons.
Des de llavors m’he limitat a veure el joc des del balcó de casa i observar la gent que camina pel carrer... Avui mentre esmorzava al bar de la cantonada i sentia diverses converses pokemonianes he decidit donar el joc per finalitzat. Ja l’he vist, hi he jugat, sé de què va i la veritat és que no em crea gens, però gens, d’addicció.
Si a això li sumem aquesta espècie d’onada col·lectiva de ximpleria pokemoniana que mostra zombis pel carrer, encara tinc més raons per abandonar el joc. Li he tallat totes les connexions i he guardat l’aplicació a la carpeta Sense utilització. De moment està bé així. Un trasto que en poc més d’una setmana ha passat a ser un trasto vell.
Però vista l’acceptació, m’estic plantejant, si puja algun amic per Ordino, un d’aquells amics atrapats en els joc virtuals, d’invitar-lo a la nit a caçar el tamarro; segur que l’experiència li resultarà més entretinguda.
P. D. Si no han sentit parlar mai del tamarro, demanin a un amic de les Valls una invitació per sortir a caçar-lo.