Santuaris i camins de muntanya

El rector d’Alós d’Isil, Joan Dies, conegut per Joan de les Cabanes, beneïa dijous, a tocar de l’església de sant Lliser, els pelegrins que emprenien la ruta entre Alós i Saint Lizier, al Coserans. Els cants dels gojos en honor del sant, patró d’Alós d’Isil i evidentment de Saint Lizier, més el desig de bon camí que els deia l’alcaldessa d’Alt Àneu, Laura Arraut, van donar al senzill acte de comiat, un aire de profunditat i de sentiment. Aquesta travessa, que amb cinc dies, passant pel port de Salau, els tornarà de retorn a Alós, té una llarga tradició, escapçada fa poques dècades com tantes altres tradicions a causa del despoblament de la muntanya i de la construcció de carreteres i l’ús dels vehicles a motor. La intenció dels impulsors en refer el camí entre el Pallars i el Coserans, Manuel Campos i Òscar Vidal, de l’Associació Cultural d’Alós, és tornar a donar vida a una ruta que la gent d’Alós havia fet, al llarg de segles, en devoció a sant Lliser, que va ser bisbe de Coserans allà al segle VI, i va morir l’any 548, només un parell d’anys després que el primer bisbe d’Urgell que tenim documentat, Just. Els dos, fets sants, devien tenir bona amistat i ben bé podria ser que sant Just hagués fet el mateix camí des del Pallars fins al Coserans algun cop, encara que sense la causa que anys més tard donaria fama a sant Lliser. Com diuen els seus gojos, que se li canten a Alós d’Isil: “De pedra guardeu los blats/ si de cor us reclamen,/ lliures i curats queden/ coixos, tolits, ulcerats,/ febrosos, endimoniats/ si per vostre honor convé.// Baixa la pluja copiosa/ quan la demanen los camps/ també ens deslliure de llamps/ amb virtut meravellosa.// Sou d’Alós noble patró/ pastor d’aquestes ovelles,/ obrant moltes meravelles, vostra santa protecció,/ en los treballs i aflicció/ encontrem vostra mercè.// Astre brillant de la fe/ de santedat ferma roca/ socorreu al que us invoca/ patró nostre sant Lliser.”

Els caminants fets pelegrins de sant Lliser, portaran de retorn, com mana la tradició, aigua per tal que al Pallars revingui “la pluja copiosa”, en aquest estiu de poques tronades. I potser plourà. També podria ser que, com diu la tradició, quan plogués a Alós pedregués a Saint Lizier, en la sàvia manera de fer veure en la distància i en les ter­res veïnes diferències però també semblances. Els ports del Pirineu, de pas cercat i conegut des de la prehistòria, amb anades i vingudes de persones i traginar d’animals, de punta a punta de serralada, té record de molts sants i santes, que fan unió entre vessants i que en altres èpoques movien cada any, en aplec i en trobada amistosa, els pobladors d’una banda i altra. I no només entre un costat i altre de Pirineu. També entre riberes hi havia el santuari que els aplegava. Sant Joan de l’Erm, sense anar més lluny, era concor­regut per pallaresos i urgellencs, com no deixa de recordar i d’incitar a recuperar-ne la tradició, el Climent Miró, aquests dies de campanya d’estudi d’història medieval per terres de Palència i de Burgos.

La gent d’Alós vol tornar a reviure el camí de fe i, al capdavall, de vida, que tantes generacions havien viscut a la muntanya. A Andorra, m’explicava fa un parell d’anys la Simona Naudí, de cal Peretol de Soldeu, hi ha la idea de fer una ruta triangular, degudament marcada, entre els santuaris de la Mare de Déu de Meritxell, de Núria i de Sabart. Potser la iniciativa d’Alós fa que des de Canillo es comenci a moure la ruta entre Meritxell i Sabart passant per Núria. Seria un goig que mossèn Ramon de Canillo beneís el primers pelegrins i tot marxant, cantéssim els gojos a la Mare de Déu de Meritxell, que des del seu santuari vetlla pels qui a peu, amb la joia del pas a pas, fan via pels camins de muntanya.