Fem el que som

És gaire agosarat dir que la bellesa és un desig fonedís i que gairebé tota acaba en un record, encara que del seu esclat en pugui néixer l’amor?

Tal vegada és l’encís i farciment d’un absolut moment, de molts moments de capricis de la nostra sensibilitat i del temps?

És un requisit fer de la bellesa, tan sovint, un obligat objecte d’incitació per la malentranyada cultura, especulativament ancorada per poder anar fent la viu-viu?

Amb l’amic Gabriel, caminant a trenc d’alba cap al pic de la Ser­rera, una altra bellesa ens envoltava, la vall de Sorteny. Vestida aquesta amb un frondós mosaic de florescència que no havíem vist mai. Una flor aquí i una altra allà, en una fondalada atapeïda de colors de l’arc de Sant Martí. Fascinador. I que delitós poder andarejar descompassadament sentint la dolça pau que t’arribava per la cantarella dels rierols.

Com se sol dir, estàvem en el lloc precís a l’hora adequada.

Una setmana més tard, aleshores fent gambada cap al pic de l’Estanyó, el paisatge ja no era el mateix. La vegetació no estava emmusteïda ni es veia reviscolada. Àdhuc acollidora, però diferent.

Diferent com el trajecte al pic de la Font Blanca. Trobant només dos joves manresans en cinc hores i quart de caminada, queixant-se, amb una mica de raó, per la manca de senyalització del camí.

Similar perspectiva d’un adéu i a reveure a la florida tardívola, en un circ dels Pessons pletòric d’excursionistes, encara que des de dalt el pic del mateix nom o del Gargantillar, albirant la formositat dels estanys, et fugien del cap altres belleses.

Es diu que en el pot petit hi ha la bona confitura, i amb l’amic Gabriel enguany hem redescobert la vall de Ransol i amb ella el pic del Mil Menut. Algun insignificant ensurt a la baixada del cim ens va fer recordar que l’agilitat de moviments dura el que dura la primavera de la vida. En acabat, cal anar més amb compte amb les beneiteries que puguis fer.

Ara ja no anem a preu fet per la muntanya. Ara en gaudim pas a pas i per un motiu ben convincent, l’edat.

Tampoc ens calen instruments amb un grapat de programes de control i orientació. Amb un mòbil i una motxilla amb el més essencial i ganes de xerrar en tenim prou.

Any rere any, i d’això ja en fa més de trenta, és tradició coronar el pic del Casamanya. En un dia serè, fer-lo és un altre regal de les Valls.

Una vegada acomplida la tradició, tenim l’agradable feblesa de celebrar-ho amb un dinar al restaurant Cal Tonet de la Cortinada. Família entranyable. A més a més, tot el que fan és bo.

Enguany ens vàrem prendre l’ascensió al Casamanya amb molta parsimònia, donant peu aquesta actitud a fer petar la claca més que de costum. L’època que estem travessant, carregada d’esnobismes i de dubitatives victòries, on res és opinable perquè tot és discutible, criticable i millorable, i que la solució al problema que té la part contraria, ho és fins que es capgira la responsabilitat, però segueix el mateix.

Ara bé, nogensmenys cert que fem el que som, i en alguns casos, som el que veiem fer, fent-se difícil poder lliurar-nos de l’engranatge d’una possessiva minoria, i de l’educació i perseverança de rutines rebudes des d’anys i panys. Tanmateix, amb l’amic, sortosament ens esforcem a comentar petitíssimes batalletes de polítics. Aquests ens fan canviar massa la pesseta.

Últim esforç i per llorer un hostiot caigut a ras de cel. A una cinquantena de metres del cim estem a punt de prendre la davantera a una parella. Al primer cop d’ull semblaven ser de la mateixa quinta. El bon dia amb accent afrancesat delata la seva procedència i de seguida ens entaulem a xerrar. Igualment estàvem arribant.

Vosaltres sou d’aquí? Sí, contestem a l’uníson. Per què? Ens ha estranyat sentir la salutació en català, ja que tot i no saber d’on ets, aquí tothom et parla en castellà, sorprenentment sent el català la llengua oficial del país. Ahir mateix ho discutíem desconcentrats amb la dona mentre passejàvem per la gran avinguda… de gom a gom de vianants. Sí, interrompo, l’avinguda Carlemany. Doncs això. Anàvem dar­rere d’una parella de policies que mantenien una conversa en castellà.

Bé, digué l’amic. No tothom, però el turisme és la nostra font de subsistència i hem de parlar el que convingui, però cal contestar en català i si no us entenen ja us ho faran saber.

Vós sou molt subtil. Digué l’home mirant-se l’amic de fit a fit, ensems que compartíem unes barretes energètiques i enlairàvem la testa per refrescar-nos la gola amb un glop d’aigua. El cim estava trepitjat.