On són els ramats?

La muntanya andorrana emmudida de ramats. Vulgui Déu que mai l’arribem a veure del tot una cosa així, perquè seria la fi de les Valls d’Andorra com a realitat geogràfica. Perquè si mai arribés el dia que les pastures andorranes no tinguessin altra comesa que esperar ser poblades per arbustos i finalment quedar els prats coberts de bosc o l’herba de les cotes més altes ajaguda i pentinada estiu rere estiu, la fesomia, la imatge de com és Andorra, canviaria i un altre paisatge acolliria els visitants que tinguessin encara ganes de venir a Andorra. S’acabaria tenir pistes d’esquí mantingudes a l’estiu sense fer-hi gairebé res, com ara passa. Les allaus, a mitjà termini, baixarien amb una freqüència molt seguida i la massa de boscos guanyant alçada faria que l’aigua de fonts i rierols minvés en ser requerida i retinguda pel bosc.

Anar a veure país, als indrets on els rasos i els ports ara queden oberts i la verdor dels prats i les extensions de pastures ofereixen estones de repòs, de calma, de vivificant estada, ja no seria possible. Andorra, l’Andorra país de muntanya, quedaria esgarrada, seria una discontinuïtat al bell mig del fil de la serralada del Pirineu. Potser aleshores, quan el voler recuperar el paisatge modelat durant segles pels ramats i per l’home, en sàvia relació amb la natura, es veuria com una acció indefugible, ja seria massa tard.

Dijous a la tarda vam pujar a berenar a la Coma de Setúria. Abans de baixar-hi, l’anada i tornada amb el cotxe fins al port de Cabús –un ritual sempre gustós– em va fer cercar delitós de veure’ls, com hauria de ser natural al mig de l’estiu, els ramats d’ovelles i les eugues i vaques pasturant el gran amfiteatre de Setúria. El goig no va ser pas satisfet. Tret d’un escamot d’eugues al mateix port de Cabús, un parell de vaques i un parell de rucs, que no sabria dir-vos si eren d’Andorra o bé de l’altre costat, de Tor, i a baix a la coma, una cinquantena de vaques, no hi vam veure rastre d’ovelles ni més bestiar del que cabria a Setúria. Vaig marxar de seguit amb el pensament cap a Soldeu, cap al Pla de les Pedres, cap a Grau Roig, i en la vacada que guarda l’Emili, el vaquer baridà, a qui saludo des d’aquí. Vaig veure les vaques de lluny i vaig escoltar les esquelles i seguir els brincos dels vedells o deixar-los reposar, estirats, fent la migdiada.

Fa uns mesos, parlàvem aquí de la necessitat que Andorra, el Govern, faci més per mantenir els ramats d’ovelles. Des del departament d’Agricultura ho saben prou bé, que la urgència a fer tots els passos per incrementar la ramaderia extensiva a Andorra crida fa anys des de les pastures que tants guanys i alegries van donar. Crida des de les solituds de la muntanya que a l’estiu era viva amb les ovelles i les vacades i eugassades. Les accions que cal endegar, a banda de subvencionar els que s’hi dediquin, han de ser complementades per un abanderament del mateix Govern, si cal tenint un ramat propi. O encara més, efectiu encara, que cada comú tingui també el seu. Seria la brigada més especial i efectiva a mantenir el paisatge i donaria la satisfacció aquella que ens fa bategar el cor d’alegria en veure com les Valls d’Andorra són fidels a la tradició natural de segles de ramaderia. I que a la vegada també ens apena el cor quan, en el silenci de les pastures, s’hi nota la mancança del bestiar, en una muntanya òrfena d’una de les seves principals se­nyes i virtuts.