El Barça, amb Messi de líder, a punt

Estem al final de la pretemporada i el Futbol Club Barcelona, el Barça, es presenta a la seva afecció abans d’iniciar la temporada 2016-2017, en la qual aspira a tot. Des de la lliga espanyola –de la qual és l’actual campió– fins a la Champions League, passant per altres competicions de caire menor.

Luis Enrique, l’actual entrenador, es mostra optimista amb la plantilla que lidera, un any més, Leo Messi. Un Leo Messi que se’ns ha presentat amb una flamant cabellera rossa. Un Messi que venia –cal no oblidar-ho– del fracàs de la selecció argentina a la darrera Copa Amèrica. I, sobretot, dels problemes amb la Hisenda espanyola pels quals ha estat condemnat a 20 mesos de presó que no complirà. Li calien unes bones vacances i refugiar-se al seu hàbitat natural com és el Camp Nou i el Barça, on el valoren i estimen. Si voleu saber què en penso del nou look us diré que probablement els psicòlegs que l’envolten li han recomanat que desviï l’atenció informativa amb aquest canvi. Tothom en parla i pocs recorden els darrers problemes viscuts.

Pels partits vistos a la pretemporada, Messi, Suárez i la resta de l’equip transmeten bones sensacions i tot fa pensar que l’estructura, l’estil Barça, es manté. I això és garantia de bon futbol. No hi entenc gaire però crec que el cos tècnic es mereix un vot de confiança a l’hora de triar i reforçar determinats llocs de l’equip.

El Barça ha aconseguit elevar l’art de jugar a futbol a un nivell que molt pocs poden arribar. Alguns jugadors, com per exemple el suec Zlatan Ibrahimovic, no s’adapten a l’esquema. Hi ha d’altres clubs –com el Reial Madrid– que estan a l’elit i que van gua­nyar la darrera Champions League però que no transmeten aquest saber jugar i agradar.

És més, crec que els àrbitres, siguin espanyols o de la Unió Europea, haurien de primar jugar bé i net sobre altres sistemes especulatius i destructius que l’únic que busquen és guanyar, sigui com sigui: fent faltes o perdent el temps. Massa sovint veiem partits en què equips que són manifestament inferiors en nivell de joc es dediquen a jugar brut, fer faltes o pèrdua de temps i destruir la tasca del contrari. Crec que l’arbitratge hauria de ser més sever a l’hora de privar l’espectador de gaudir del bon joc, de les combinacions, l’estratègia que equips com el Barça apliquen dia rere dia. No pot ser que no es pari els peus al joc brut i a la pèrdua deliberada de temps.

En un partit de futbol on juguen onze contra onze el que compta és el nombre de gols que un equip infligeix al contrari. Qui marca un gol més és el guanyador. Però no s’hauria de quedar aquí. Crec que –i ja sé que demano un impossible– la bellesa, l’art de saber combinar, l’astúcia i saber fer un bon joc també s’hauria de valorar.

No sé si us passa a vosaltres. Però m’he trobat mirant un partit que si no juguen com ho fa el Barça actual on l’atac i el bon joc és l’arma número 1, m’avorreix. I a la bona entesa en el trident (Messi, Suárez, Neymar) sense oblidar la defensa i la mitja, o Andrés Iniesta, un virtuós de la pilota.

Hi ha esports on un jurat puntua l’actuació, com passa amb la gimnàstica o la natació sincronitzada, d’un sol atleta o d’un grup. Aquí no hi compten les cistelles o els gols. El jurat d’acord amb el seu criteri valora uns punts que poden afavorir que es guanyi algun títol, medalla, o trofeu. Al futbol el gol és el que decanta la balança. I això de vegades no és just. Davant d’un equip que juga a futbol amb la millor tècnica i combinant amb altres elements que generen jugades boniques, vertaderes obres d’art, que no sempre acaben amb la victòria. Per contra, equips que no tenen aquest nivell ni aquest patró de joc es dediquen –com deia– a fer faltes per interrompre el ritme, i amb una mica de sort impedir que l’altre guanyi i, si poden, emportar-se la victòria. Com fan molts equips italians, sense anar més lluny.

L’època en què Josep Guardiola va estar al davant de l’equip del Barça aquesta forma de joc es va veure potenciada. D’altres, com el cas de l’entrenador portuguès José Mouriño, juguen a especular, a esperar l’ocasió per intentar sorprendre el contrari encara que sigui amb males arts. Són dues maneres antagòniques d’entendre el futbol. El reglament i la seva interpretació haurien de protegir el bon futbol. O dit d’una altra manera: frenar el joc brut i la pèrdua de temps.

Tant de bo que els Messi, Suárez i Neymar, com Iniesta, segueixin uns quants anys més delectant els seguidors del Barça en particular i l’afecció en general amb el seu bon joc. Messi ens ha demostrat que té el futbol al seu cap i que jugui on jugui ho fa a les mil meravelles. És un plaer veure’l sobre el terreny de joc i com interpreta el temps i l’espai, un partit, una jugada, per aconseguir la victòria per al seu equip.

Disposem-nos un any més a veure jugar un equip com el Barça, amb l’estil i l’elegància com ho ha fet aquests darrers anys. Seguem al sofà, amb crispetes o sense, o –millor– a la grada del Camp Nou, i a gaudir...