Volandretes sobre la vall

Cada tarda pels voltants de dos quarts de sis, una parella d’orenetes vola davant del balcó de casa, sobre la vall i el poble d’Ordino. Arriben puntuals, quan el sol escalfa les bigues i durant una bona estona juguen en el mateix paisatge que veuen els meus ulls.

Obro la porta, surto al balcó. No tenen gens de por, segueixen confiades, ara posades sobre la fusta, ara mostrant la seva particular dansa retallades pel cel blau i les muntanyes del fons.

Torno a la taula, escolto música, les observo una estona i escric. Tot sembla estar en el seu lloc, la qual cosa no vol dir que tot estigui en consonància. També hi ha notes i pensaments discordants; petites fissures per on es cola aquella part que no ens agrada però que també forma part de la vida quotidiana.

Però és veritat que aquí les hores passen lentes, a un ritme diferent a la resta de l’any. És el que tenen uns dies de descans; canviar de costums, fer coses diferents, o fer-les de manera diferent.

Les orenetes segueixen volant i jo continuo escrivint les columnes del mes d’agost. Busco informació sobre els ocells. Són falciots o orenetes? Ambdós ocells s’assemblen, però pel que llegeixo i les comparacions amb les imatges em decanto per les orenetes.

Consulto la Viquipèdia, una eina molt útil quan el que es busca és informació. I aprenc, segurament molta gent de les valls ho sap, que el nom més emprat a Andorra és el de volandreta. M’agrada; sona bé i bonic. Volandretes d’estiu, que et fan una mica més agradable la vida.

També podria ser que la informació no fos correcta. La Viquipèdia ha millorat molt, però sempre convé assegurar-se’n. Millor cercar més informació. Curiosament les volandretes sols tornen a aparèixer en el cercador (Google) en un altra entrada que ens condueix de nou a la Viquipèdia i al Pallars, concretament a la variant del català pallarès; donada la proximitat entre Andorra i el Pallars, serà doncs també veritat que així els en diuen o els en deien a Andorra.

Fa una estona que les volandretes ja no hi són. Han acabat el seu ritual i imagino que ara volaran cap al seu niu abans que es faci fosc. Demà tornaran i jo acudiré puntual a la cita. O potser a aquesta hora estaré caminant per les muntanyes d’Ordino, no gaire lluny del poble, veient una mica, com ho gaudeixen elles, una panoràmica aèria de la vall. Caminaré per petits senders on l’aigua dels rierols llisca suau i parla el seu llenguatge. Em deixaré emportar per la immensa quantitat de sensacions, fragàncies i olors, mentre les rames del pins i els trèmols parlen l’idioma que més m’agrada del país andorrà: el de la muntanya i de la solitud tan fàcil de trobar a tan sols deu minuts de casa. Un país antic i primigeni on encara se sent el cor de la natura i al fons de la vall, el so llunyà del campanar.