Turisme de nivell

Escoltar després d’un pont festiu o d’uns dies de gran afluència turística que hi ha hagut molta gent però que no gasten gaire podria figurar com el primer manament del llibre d’estil de tot comerciant d’Andorra. És la reflexió més coincident que troba un periodista quan demana el balanç corresponent i que reiteradament provoca la mateixa sorpresa. “Sempre el mateix”. És la conclusió de qualsevol que fa la demanda i que ha comprovat en persona que hi han entrat milers de cotxes, que els hotelers afirmen que freguen el ple i que les zones comercials estan al complet. I entre els passejants, no tots, evidentment, però una gran majoria porta bosses que revelen que alguna compra han fet. És igual, però, perquè el comerç assegura que han fet poc calaix. Sense posar-lo en dubte cal qüestionar-se: què és el que esperen cada vegada que el Principat rep milers de visitants?

Tan clàssic com la percepció negativa de l’efecte shopping és l’allau que es desferma en els comentaris que recull el Diari cada vegada que es fa referència al turisme de low cost. No falla. Es genera un debat on el denominador habitual són valoracions que freguen el menyspreu del visitant que s’acosta a les Valls pel poder adquisitiu que té. “És que tenim un altre turisme que no sigui de low cost?”, interpel·lava un lector fa uns dies. Sí, hi ha viatgers de molts tipus. També d’entrepà i amb pocs recursos. Res excepcional perquè és el que succeeix a la majoria de destinacions. Barcelona, París, Roma, Mallorca, Londres són indrets molt més de referència turística que Andorra i en els que hi ha espai per a tothom precisament perquè troben oferta adequada als diners que es poden permetre gastar.

La radiografia del turisme que ha fet créixer el Principat és la que inclou una àmplia gamma de visitants. Amb un pes especialment significatiu per a la classe mitjana espanyola que quan va començar a manejar diners i es van despertar les ganes de comprar després d’anys d’ostracisme van trobar aquí un mercat ideal per accedir a tot allò que no hi era o sí, però a preus inassolibles a l’altra banda de la frontera.

Deia fa uns mesos en una entrevista al Diari el director general de Caldea-Inúu, Miguel Pedregal, que no s’ha de renegar del client que ha fet d’Andorra un destí d’èxit en referència a aquests turistes del veí del sud d’un poder adquisitiu mitjà. Han estat el visitant més fidel del país i ho continuen sent. I amb ells conviuen de moltes altres nacionalitats i amb més i menys possibilitats econòmiques. Una realitat que no es pot negar i que s’ha de reconèixer que és per a la qual l’oferta nacional està preparada, és a la que dóna resposta i la que fa que tota aquesta clientela es trobi a gust en una visita al Principat.

Perquè si l’aspiració és atreure un target amb molts recursos, amb quins hams es vol captivar aquests turistes? Té Andorra possibilitats perquè arribin iots o avions privats de persones adinerades? Tindria oferta i serveis per complir les expectatives d’aquest sector de visitants? Sembla clar que la resposta és que no. Per més disposats que estiguessin a gastar-se milers d’euros no trobarien les propostes de luxe com de les que estan acostumats a envoltar-se. Alguna resposta puntual a l’alçada del que esperen hi és però en molts àmbits hi faltaria. Els mateixos empresaris critiquen les pràctiques d’alguns hotels, catalogats de cinc estrelles però que es poden trobar estades a qualsevol web a tarifes d’allotjaments de tres. Maneres de fer, les de rebentar preus que devaluen l’oferta, perquè no poden donar el servei d’acord a la categoria que tenen, i fan una promoció perjudicial per ampliar l’horitzó del país cap a clients amb més recursos.

Un escenari que es torna a repetir si es pretén enlluernar aquests visitants amb les compres. Les botigues de luxe de primeres marques mundials on són? Enlloc. No hi ha una gran avinguda on una possible afortunada pugui emular Julia Roberts al més pur estil Pretty Woman fent tremolar la targeta or. Hi ha establiments molt moderns, renovats, amb articles de primer nivell però són una excepció. La resta d’oferta està enfocada a visitants que es poden permetre una despesa moderada, elevada en alguns casos però que no es podria englobar com l’orientada a clients de luxe.

I fins i tot per atendre els turistes habituals s’ha d’admetre que hi ha deficiències pendents de resoldre. La conversió de l’avinguda Carlemany en un espai per a vianants, un dels encerts més grans en molts anys per millorar l’atractiu turístic del país, ha estat una glopada d’aire fresc a la que molts empresaris han contribuït reformant els establiments i donant una altra imatge, que ja tocava, a moltes botigues. La tendència de renovació s’ha encomanat a la capital quan s’ha entès que no podia perdre l’esclat de la clientela que envaeix Vivand tantes vegades al llarg de l’any. Però no hi ha sintonia plena ni molt menys. Queden botigues ancorades en l’oferta i el disseny de fa dècades. Quina imatge donen els locals tancats o en reformes permanents al centre de Meritxell? I la falta de neteja? Les mancances són evidents i força desagradables per a tothom que trepitja el carrer sigui d’aquí, resignat a veure massa deixadesa, i per al que ve de fora. L’atenció al client? Un altre factor molt negatiu que arriba a tothom.

Andorra és una gran destinació per a milions de turistes de diferents nivells d’acord amb l’oferta que troben. I no s’ha d’oblidar que gairebé tot es pot adquirir amb un clic d’ordinador i que no tothom ve a comprar, també hi ha natura, per exemple, i s’ha de cuidar i valorar aquests visitants que han fet i fan rutllar tot el país.