Exigències

“El que està en el nostre poder fer, també està en el nostrepoder no fer-ho”,Aristòtil.

Des de fa anys estem transmutant a través d’un llaminer període immoderat d’exigències. Des d’en fa molts i molts més, transformant les formes de viure i conviure. Les labors, les pors, els tabús. Àdhuc, com és natural, les condicions climàtiques continuen manifestant-se alterant inexorablement l’ordre de raonats coneixements.

En veritat, tot plegat ha succeït des d’abans de dir-ne món a l’insignificant espai on habitem, i que res d’apropiat hi aportem, i així prosseguirà fins al dia que deixarem de dir-ne món.

Això no és pas ni bo ni dolent. És el que sobrevé de qualsevol existència.

Malauradament hi ha l’exigència del qui en diguem món, tangible però esporàdica, al contrari de les persones que visiblement exigim i ens exigeixen tres-cents seixanta-cinc dies a l’any. Vuit, dotze, vint hores. L’una rere l’altra. Coaccionant, imposant, intimidant. El que convingui. Per què? Per tal de tenir satisfets els nostres pressuposats drets? I perquè ens exigeixen tant? Fins a cert punt, hauria de ser lògic, car són les obligacions que tenen uns, envers el compliment de les obligacions d’uns altres. Però no se’n fa un gra massa?

Ho exigim tot i a més ho volem gratuït. Disposar de les millors carreteres i que siguin transitables. D’irreprotxables serveis de neteja, d’emergència, de seguretat. Un envejós centre esportiu. Poder realitzar inesbor­rables disbauxes en revetlles i festes majors, sense tenir la més mínima cura de les deixalles i cridòria que deixarem al nostre pas.

Suposo que la ment de responsabilitat heteròclita deu creure que atenent anyalment les seves responsabilitats tributàries cor­responents ja li dóna opció a exigir més del que faci falta, no volent adonar-se que si l’Estat genera despeses superiors a les pressupostades finalment, d’on sortiran les garrofes per afrontar-les serè d’ell mateix? Del contributari. El peix que es mossega la cua. Augmentant les taxes.

Altrament, tota cuca que viu ha de resignar-se a la filosofia de l’exigència. A llur ventall de drets, autoritat i força, i malgrat que tant el dret com l’autoritat seran conceptes controvertibles des del principi a la fi, la força, ens deslloma. Ens atemoreix. Origen del ser o no ser?

D’un quant temps ençà, arreu arreu i de punt en blanc, condicionem altres exigències multinacionals, perquè l’allisada que pot arribar pel incompliment a les regles d’un sistema instruït per la dèria d’unes nacions, poden ser de botxí.

Les normatives decretades han dut a la pèrdua de la individualització política, comercial, econòmica, financera, eixint de sobtada com a única font de subsistència, l’esquer afait de la globalització en un entorn social, curiosament més individualitzat i encara més egoista.

Un malguany per a milers de persones i un sadoll per unes altres. Però què cal fer quan no som capaços de fer un pas sense abans consultar algun aplicatiu del plastificat cervell que portem a la bossa o a la butxaca?

Com diria la meva àvia, “sempre ens hem de veure emmascarats per una paella”.