El rabequet de l'Artur Blasco

Fa un parell d’anys, a La Vanguardia del 13 de maig del 2014, sortia una notícia amb el següent titular: Impulsen la recuperació del rabequet al Pirineu, per seguidament deixar constància de qui es proposava tal acció: “el musicòleg, historiador i divulgador de la música tradicional del Pirineu, Artur Blasco”. L’article continuava amb una explicació de com és aquest instrument musical, amb la caixa de ressonància feta amb una carabassa de rabequet, dues cordes de budell i tapa harmònica de pell d’ovella. L’Artur Blascó el va anar a conèixer i a aprendre a tocar a Cantàbria, al barri de Cueto de Santander, de la mà del cantador més popular de Cantàbria, Chema Puente, que és un gran mestre de rabequet, dit en castellà rabel. L’Artur n’havia sentit a parlar, del rabequet, al Pallars, d’una de les seves cantants informants a qui ell entrevistava anant de poble en poble per tal de recollir cançons populars i preservar-les de la pèrdua i de l’oblit. Feinada feta durant cinquanta anys que, als seus 83 anys, recorda vivament i en certa manera encara desenvolupa. En aquestes cinc dècades, l’Artur Blasco ha revertit el panorama de la música tradicional del Pirineu, sentenciada a un llanguiment, a un emmudiment paral·lel a l’emmudiment dels pobles escampats per la muntanya, a causa de l’envelliment de la població i al despoblament que tantes cases de pagès, masies i pobles ha deixat colgats pel silenci i la buidor. La recerca i enregistrament de l’Artur Blasco, desenvolupada principalment en les dècades dels anys seixanta, setanta, vuitanta i no­-ranta, en ple èxode dels pobladors de la muntanya, ha salvat centenars de cançons, de tonades, d’expressions de cultura popular, que és la més genuïna. La publicació del seus reculls en la col·lecció A peu pels camins del cançoner, completada amb l’edició digital de les gravacions i filmacions, presentada l’any passat, preserven un llegat oral que d’altra manera s’hauria perdut. Conegut arreu per crear la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu, a Arsèguel, que enguany ha celebrat el seu 40è aniversari, i pel Museu de l’Acordió, i per ser fundador i component durant anys del grup de música i cançons El Pont d’Arcalís, l’Artur Blasco ara, com deia la notícia de La Vanguardia el 2104, impulsa la recuperació de l’ús del rabequet. I ho fa amb un disc que acaba de presentar fa dues setmanes, a l’església romànica de Sant Serni de Coborriu, a Bellver de Cerdanya, amb el títol Cançons de captaires, ermitans i d’altra gent de pas, 12 temes cantats amb l’acompanyament del rabequet de dues cordes, construït per Sedo Garcia, reputat lutier de Vilert (Pla de l’Estany). Escolteu-lo, l’Artur Blasco i el seu rabequet, si voleu sentir el so que mil anys enrere pastors i joglars escampaven per les valls pirinenques, en expressió viva d’allò que sentien i cantaven i que, tal com diu en la presentació del disc “a partir del segle XVI ocasionalment fou tocat per gent que subsistia andarejant de poble en poble, com els adobets, arreuaires, estanyets, marxants, ermitans d’itinerari i captaires, amb el qual s’acompanyaven, amb finalitat de recapta, romanços, cançons de vides de sants, oracions i cantarelles de tota mena” Hi trobareu també en el disc, locucions d’informants del Blasco, que donen vivor als temes cantats. Escolteu-lo i us agafarà de seguida la joia i el gust per allò que raja de forma natural i ens plau i ens embolcalla. Manlleveu-ne, per posar un exemple, en aquest estiu de secada forta, “Sant Cristo de Conques,/ trobat a Covet,/ doneu-mos aigua/ que tenim set.” O “les llebretes són al cau,/ les perdius a la cantada”, d’El matí de sant Joan, recollit a Andorra fa molts anys per l’Esteve Albert, amb qui l’Artur Blasco va coincidir i col·laborar. O feu volada, voleieu també de gust, per les terres pallareses, amb les dites i els renoms dels seus pobles: “A Baro, aigüeroles,/ i a Arcalís les tafetans;/ burlaires les de Bretui;/ i rateres són les d’Ancs./ Envejosos de Peramea,/ cigalons de Balastui;/ llangardaixos les de Comte,/ cua-rois les de Sellui./ Peracalç, els saltarroques,/ a Emball, carallots; galapats de Moncortés/ i a Solduga roquerols”.