La tribuna
Se'n van però no marxen
El ‘nen gran’ de cal Raubert era una persona que si donava la paraula era per sempre
Al Gil Font Molné
“Quietud nocturna
A la vall. Brogit perpetu
De la Valira”
És un haiku preciós de Manel Gibert, poeta de pedra picada. I em ve al cap, quan un bon amic, excel·lent veí, el Gil Font Molné, de 90 anys ja no hi és entre nosaltres. S’ha n’ha anat, però no ha marxat. Dic això, perquè més enllà del misteri de la transcendència, del qual en participo i en formo part, penso que se’n van però no marxen mai.
Com que no ho sé del tot però més enllà de l’imaginari col·lectiu, de la memòria subjectiva –família, amics, veïns– hi ha una memòria objectiva, rodona, sobretot en un país petit com el nostre, que mai ningú marxa del tot.
El Gil Font el vaig tenir de conseller general per la parròquia de la Massana, del 1972 al 1975. Dic tenir perquè així ho deien els secretaris. Home de pedra picada, com el seu rostre, solcat de rierols profunds. Home de la terra, a la qual estimava, sobretot l’àmplia vall de la Massana, el vedat d’Escàs, el pradot, el carvadiu, el forat del forn, el pasturer, el vell camí d’Escàs a la Massana, el cap del pou, el sentit profund de veïnatge, avui malauradament desaparegut, les quatre cases: Cal Nyerro, cal Solana, Cal Giraut, Cal Raubert (la seva). El nen gran de cal Raubert era una persona que et fitava directament als ulls, i si donava la paraula (a voltes dubtava) era per sempre. Ara ja no se’n parla d’això, molts no recorden ni haver-lo viscut, el tema de la paraula donada. Li agradava matinar, i xerrar. I parlar del temps, tot albirant el Casamanya, o el Comapedrosa. Són 90 anys treballats, amb fruits, conscients, servadors d’identitat real, no estrafolària o reinventada. Pouada des de petit. Havíem xerrat sovint, i amb intensitat, i no amb moltes direccions, perquè entre les persones ancorades a la terra, no en calen gaires de mots. Només amb silenci, afecte, respecte i objectius compartits es fa un país. I aquesta era i és la nostra Andorra. La d’abans, la d’ara, la de demà? No ho sé. Ni sé que era, és i serà la nostra, de persones joves i també més grans.
Era conco com jo mateix. Però penso que amb la resta de la família continuarà ferm el veïnatge a Escàs.
Com diu el poeta –enorme haiku–:
“El caus del cingle,
El bagaleu i l’eco.
Antic diàleg”.
Per això dic que se’n van, però no marxen mai perquè el seu pas continuarà marcant-se pels camins d’Escàs, de la Massana, d’Andorra.
Oi que sí, Gil? No has marxat. Només has fet una senzilla aturada. El nostre diàleg continuarà, tot albirant l’àmplia vall que vam heretar, i avui només en roman un xic.