La relativitat de la sobirania

El suposat xantatge d’agents de l’Estat espanyol als principals propietaris de la BPA perquè incomplissin la normativa vigent del secret bancari per obrir la persecució judicial dels presumptes delictes de blanqueig de diners de diversos membres de la família Pujol entre d’altres dirigents polítics catalans i la que consideren falta de reacció adient del govern Martí contra la sobirania nacional. Tinc la sensació que, com passa arreu, hi ha en els partits opositors una part –més gran o més petita– d’explotació del sentiment nacional, si no nacionalista en suport dels objectius polítics contra l’executiu, genèricament legítims. I també que els mateixos agents de la cosa pública, i el Consell Superior de la Justícia, per la seva banda, no van adoptar posicions tan contundents quan la Batllia va permetre l’inter­rogatori a andorrans i residents per part de jutges espanyols a ciutadans del país, si hem de fer cas del Col·legi d’Advocats, que sí va protestar radicalment contra aquella invasió, que a més consideraven mancades de garanties elementals per als afectats.

Que les sobiranies nacionals són avui relatives en múltiples indrets del món és quelcom evident. No només quan es tracta de respondre amb forces internacionals a genocidis i altres violacions flagrants dels drets humans elementals en alguns països, com va passar en anys recents amb els bombardejos a Sèrbia. L’Europa Unida condiciona i determina no només legislacions comunes que imposa als estats membres, sinó que també intervé en elements tan claus per als governs com són els pressupostos generals interns, com veiem a Espanya.

La petitesa i la feblesa relativa d’aquestes valls convida els veïns a exercir pressions per condicionar de forma impossible de resistir algunes de les nostres realitats nacionals. Potser les més recents han estat les que han afectat els sistemes fiscal –establiment d’impostos inexistents fins fa molt poc– i financer, amb la fi de les garanties bancàries per als clients, ja acordada, i que s’executarà a curt termini, si res no canvia.

En aquest àmbit, el Copríncep Sarkozy, en la condició de president de la República Francesa, va amenaçar d’abandonar la direcció del nostre Estat si no es prenien les mesures suficients –a ulls forans, per sortir de les injustes llistes de paradisos fiscals–. Uns anys abans, gairebé tothom recorda la impermeabilització dels límits fronterers per agents de cossos d’elit de la guàrdia civil per combatre el contraban de tabac i com aquesta pràctica ancestral va ser inclosa com a figura delictiva al Codi Penal. De la mateixa manera que no fa gaire es va decidir incloure el tràfic de capitals.

Posats a replantejar, arribaríem a preguntar-nos si, des d’abans i després dels pariatges, alguna vegada ha estat del tot certa, o un mite, la independència andorrana i la falta de participació –indirecta, això sí– en conflictes internacionals. Les guerres entre la casa de Foix i el bisbat d’Urgell figuren als –escassos– manuals de la nostra història.

D’altra banda, es podria considerar també sotmetiment de la sobirania el llarg període on els coprínceps, a través dels veguers, exercien els tres poders clàssics directament, mentre els òrgans de representació dels ciutadans tenien unes facultats merament consultives, o força limitades quan es va constituir el primer govern amb la reforma del 1981.

Fins i tot alguns conciutadans de llargues vivències ens esmentaven més d’una vegada com els andorrans, per sortir al món, ho feien amb documentació expedida, o avalada, per França. O com, en uns moments de conflictes internacionals, es van establir temporalment gendarmes al territori i, com a reacció, el Copríncep episcopal d’aleshores va demanar i obtenir la vinguda de guàrdies civils. El llibre d’Amparo Soriano sobre Andorra en el període de la guerra civil espanyol és ben il·lustratiu sobre el període.

I cal recordar que la capacitat màxima per influir sobre les institucions nacionals és la de les institucions espanyoles, per raons evidents d’origen de la minoria més gran de conciutadans, i per la dependència màxima de l’Estat veí del sud en aspectes tan bàsics com el subministrament de béns als preus més accessibles, dintre del conjunt de les relacions econòmiques.

En definitiva, tan de bo gaudíssim d’un nivell de sobirania proper al més alt dels que avui mantenen només alguns grans potències. Però la realitat –diuen– és tossuda. Tant com sembla inevitable un tractat, el d’associació plantejat, amb la Unió Europea, salvant tants mobles com sigui possible entesos com allò que des del punt de vista nacional es presenten a Brussel·les com a peculiaritats a mantenir. Perquè sense aquesta nova homologació i reconeixement la desempara seria absoluta. Amb el paraigües de l’Europa unida, en canvi, potser tindríem millor defensa contra ingerències abusives dels grans veïns, si més no, en els òrgans judicials comunitaris.