Comentaristes

Fa dues o tres setmanes parlava dels comentaris al diari digital i vaig rebre una mica de llenya. Avui, però, me’n vaig a un altre tipus de comentaris i comentaristes, en concret als comentaristes esportius i d’esdeveniments i espectacles mediàtics de la majoria de cadenes de televisió, una activitat periodística (una altra vegada jugo amb foc) que tot sovint no assoleix el nivell que (i sempre segons la meva opinió; és evident que a d’altra gent li pot semblar bé) seria desitjable.

Poso com a exemple l’obertura dels Jocs Olímpics de Rio 2016 que es va celebrar el dia 5 d’agost. O la de clausura, dues setmanes més tard, que tampoc va estar gens malament.

Unes olimpíades són unes olimpíades i està be quedar-se fins tard per veure la cerimònia, així com la desfilada de països i atletes, en les que, com correspon, la representació andorrana sempre surt de les primeres i fa una bona promoció del país. (Felicitats al atletes andorrans; més enllà dels resultats, la seva presència testimonial ajuda a situar Andorra en el món).

Doncs bé, la cerimònia va ser realment molt bonica, amb una encertada coreografia i espectacles que recreaven la història del país. Llum, focs artificials, projeccions sobre el tartan i la lona central del estadi, i la demostració gràfica de la força de la naturalesa, amb una musica adient, va quedar irremeiablement malmesa per uns comentaris que ferien la sensibilitat de l’espectador. No cal dir la cadena; però l’error es repeteix tot sovint, sobretot en retransmissions esportives.

Al país veí, les televisions d’àmbit nacional tiren descaradament cap al centre, mentre que a la perifèria passa exactament el mateix, quan en realitat el que hauria d’aconseguir és el màxim d’objectivitat.

Durant un temps la plataforma Canal+ oferia, durant els partits de futbol, l’opció de veure’ls exclusivament amb el so ambient. Una alternativa que vaig utilitzar per seguir els partits del Barça i gaudir-los com un autèntic espectacle.

La fórmula, aplicada a les Olimpíades i aquest tipus d’actes podria servir... I ens estalviaria sentiments personals. Poso un exemple simple que es repeteix fins a la sacietat: “el representant del nostre país”. Doncs no. Serà “el representant d’Espanya, Andorra, França o qualsevol altre país”, ja que tot sovint la nacionalitat de qui fa el cometari i qui l’està llegint, veient o escoltant no és el mateixa.

Un error bastant comú, per no parlar del xovinisme i del masclisme que impera a la majoria de mitjans de comunicació. Tal com explicava una amiga en un post a Facebook, quan Nadal crida a la pista, tot està al seu lloc. Ara bé, si ho fa Carolina Martín, mare de Deu, té algun problema. Ah!, i la medalla l’ha aconseguit gràcies a l’esforç i dedicació del seu entrenador. Sols faltaria! Això sense parlar de les nenes del bàsquet (s’imaginen parlar dels nens del bàsquet per anomenar Gasol i companyia) o els culs de les jugadores de vòlei platja, que estan molt bé, sempre que ensenyin els mateixos plans del nois que practiquen el mateix esport o similars.

La televisió no és per a homes, ni dones, ni nins, ni nines tallades per una mateixa ideologia, com tampoc per a nacionalistes acèr­rims, ja siguin espanyols, catalans o de la Xina popular.

Els comentaris d’una retransmissió són necessaris, sempre que siguin objectius, i, en qualsevol cas, de vegades, convé apreciar el valor dels llargs silencis.