Ser important

Explica Norman Mailer, el gran escriptor nord-americà, que pensava que Richard Nixon, l’expresident dels EUA, “creia que el seu treball consistia a ser important”. Aquesta afirmació que sembla una banal boutade és més habitual del que sembla. I succeeix en tots els àmbits socials: econòmics, polítics, culturals. En els polítics no cal trencar-se les banyes i a casa nostra que és petita –i com he expressat tantes vegades és un laboratori excel·lent per veure créixer juntes les bones i les males herbes– això de creure’s important va gairebé a missa. Fa la impressió que l’ar­rogància s’obri a desenes de quilòmetres, moltes vegades senzillament importada de fronteres enllà, com si la patíssim des de fa segles. I a mi abans no m’ho semblava tant, això de l’ar­rogància a casa nostra. Potser és que no sabia veure-la, però avui sembla tot plegat la traducció d’allò que tan característicament diuen els aragonesos: “Baldosa que piso, baldosa que poseo.” Recoi! Com s’ho fan dir això: “Vostè no sap amb qui parla”, que va des del darrer de la fila fins a qui abandera l’estendard.

Per altra part, no creguin –i hi ha excepcions ben entès, només mancaria– però es pot comprovar –passa a Espanya el mateix– que la supèrbia intel·lectual de l’esquerra, sovint artificial i de pell enfora, s’assembla molt a l’ar­rogància del comandament de la dreta.

I, en fi, com deia Valentí Popescu en un darrer article, “la majoria de ciutadans manquen de coneixements perquè l’ense­nyament avui es veu substituït pels mitjans de comunicació de masses..., que estan al servei d’interessos polítics i econòmics”! Tot plegat ja que cada dia ens idiotitzen més tots plegats, i faci possible que un grapat d’incapaços sorgits de les urnes, això sí, creguin que el seu treball consisteix a ser importants. Amb parlament o sense parlament, tant se val, el que interessa és que continuï vigent el que Georges Sorel deia l’any 1908 en el seu llibre Reflexions sobre la violència.

La traducció seria més o menys aquesta: “ Fa falta fer creure als obrers que s’aixeca la bandera de la revolució; a la burgesia que s’atura el perill que l’amenaça, i al país que es representa un corrent d’opinió irresistible.”

Ben cert que han canviat els subjectes passius però sura una cosa més: la idiotització, la manipulació, l’arrogància i la importància –amb l’excusa de la globalització (una fal·làcia més teòrica que pràctica)– són més impressionants que mai.

No oblidem que la gran Margaret Thatcher li va dir a Helmut Kohl que tenia por que els gossos i les rates europeus aprofitessin el túnel ferroviari que construïa sota el canal de la Mànega per portar la ràbia a Anglaterra. Després donà suport a l’obra sense reserves, igual que l’any 1975 havia votat a favor de l’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea.

Vostès són bones persones i creuen en els polítics i la seva importància. O, no!

Són tots europeus, universals, solidaris, però són tan arrogants que es pensen que cada cosa que fan o pensen (?) els fa ser importants. Com deia la meva mare la majoria són “caragirades”. I això ho expressava als anys cinquanta-seixanta del segle passat. Què diria, avui, l’estimada dona?

Vostès fan cas del que proclamen a Andorra, Espanya, França, Europa, la majoria dels que es diuen polítics demòcrates.