Indesitjables reminiscències

L’exèrcit espanyol va publicar, després de la derrota de Rafa Nadal contra Kei Nishikori per la medalla de bronze a les Olimpíades, una piulada al seu compte de Twitter que no deixa indiferent ningú, tot i que hores després la retiressin de la xarxa per la polèmica que va aixecar.

Textualment la piulada deia així: “La guerra no es triste porque levanta las almas... porque nos enseña que fuera de la Bandera, nada, ni aún la vida, importa. Gracias Rafa.”

Quantes coses es poden aprendre de tants pocs caràcters! En primer lloc, que hi ha certes mentalitats que lamentablement no desapareixen amb el temps i que per molt que les vulguin o vulguem donar per enterrades i anacròniques segueixen en estat letàrgic com un monstre que sempre pot despertar.

Però una piulada com aquesta dóna per a molt més. Dóna per saber que la frase en qüestió, la de la guerra que no és trista, va ser escrita per tot un premi Nobel com don Camilo José Cela; dóna per entendre que qui l’ha reproduïda, a més de tenir nostàlgia de l’època franquista i de manifestar una ideologia que hauria d’estar prohibida, tampoc sap escriure en la llengua de l’Imperi.

Anem per parts. La frase la va publicar Cela al diari El Alcázar pels volts de l’any 1949. Prenguin nota. La guerra s’havia acabat ja feia deu anys. La familia de Pascual Duarte va ser publicada el 1942. La carta, “a mi coronel, Millan Astray”, la signava Cela l’any 1949 amb el títol A pie y sin dinero. Loa del arma de Infanteria en el día de su Patrona. M’estalviaré més comentaris.

José Luis Rodríguez Zapatero (2007) va fer una llei de la memòria històrica que Rajoy i el PP s’han encarregat posteriorment de tornar a deixar pràcticament derogada, sense pressupost. És veritat que fa molts anys de la guerra civil, i que és important passar pàgina, però és un dret irrenunciable poder identificar les víctimes si aquest és el desig de famílies que ho demanen.

Espanya és un país curiós. I en part continua viu aquell vers de Machado que parla de l’“españolito que vienes al mundo de España te guarde Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón”.

En els temps que corren, però, la veritat que gela és aquella que segueix a l’ombra de les grans injustícies. Es digui el que es digui, l’esquerra ha canviat molt. Molt més que la dreta reaccionària. Les postures més radicals dels partits populistes no tenen res a veure amb el comunisme i els proletaris made in Unió Soviètica, i, penso, porten molt millor conviure amb ideologies que no comparteixen. Per la dreta, en canvi, quan arriben manifestacions com la de l’exèrcit o les del senyor Trump, per posar un altre exemple, agafa’t que bufa fort. Fan més por que una pedrada, i és convenient que pensaments i personatges d’aquest tipus estiguin el més allunyats possible dels centres de poder i decisió.