Degradació de la seguretat

Temps era temps, on es deixaven obertes les portes de les cases amb tota tranquil·litat i també els cotxes amb el motor engegat o les claus de contacte sense treure. El nivell de seguretat ciutadana, tan reconegut any rere any pels visitants com un dels grans atractius del país, es manté relativament, sobretot en comparació amb l’entorn, però ja no és el que era. Dit sigui sense cap nostàlgia ni abonament d’aquella idea d’alguns que qualsevol passat va ser millor.

La delinqüència ha augmentat, com gairebé arreu si parlem d’estats democràtics i de dret. El servei de policia ens ha assabentat de dotze robatoris a habitatges aprofitant l’absència dels propietaris o llogaters per les vacances. Aquelles xarxes de subministrament d’atacs als patrimonis personals o familiars s’han afegit als furts endèmics a establiments comercials i a l’interior de vehicles fins i tot amb un nou sistema de còpies de claus electròniques...

No han estat tan abundants, si més no pel que ha transcendit, les estafes tan habituals a l’estranger de falsos tècnics en els subministraments energètics aprofitant sobretot la situació de feblesa de les persones grans.

Des de fa anys, i en creixement accelerat, tenim altres portes per servar, i invisibles. Són les virtuals de les xarxes de telecomunicacions. Ja no són només les estafes amb falses promeses de guanys econòmics, o els correus i ofertes que es presenten com a atractius i amaguen destruccions de diversos nivells amb virus.

Andorra Telecom (AT), l’antiga STA, quantificava no fa gaires dies les accions de hackers, ja no a usuaris concrets, sinó a tot el col·lectiu d’usuaris, en tant que els seus tripijocs es van dirigir directament a les infraestructures de l’empresa que ens permeten accedir i navegar per aquest món relativament nou, encara més ample i a la vegada més accessible, sense viatjar físicament, a distància d’un o d’uns quants clics.

Aquest estiu de calorades els assalts dels pirates informàtics al vaixell on tots viatgem han estat dos-cents, dels quals cinc no s’han pogut evitar de cap manera. I no sembla que puguem retreure al nostre servei de telecomunicacions, o només en una petita part, aquesta impossibilitat per manca de diligència. Recordem que han estat hackejats fins i tot sistemes considerats tan segurs com la NASA, o el sancta sanctorum de la defensa de la primera potència mundial que és l’anomenat Pentàgon. Menys, quan els atacants són difícils de localitzar i provenen de llocs tan llunyans com el nord d’Amèrica, Rússia, la Xina o el Vietnam.

Aquests episodis patits per AT coincideixen en uns moments de pèrdua relativa de negoci generalitzat internacionalment en aquest sector, amb l’eliminació propera del roaming i la competència de nous sistemes gratuïts de contactes informàtics, no només amb correus escrits, com abans, sinó també amb so i fins i tot videoconferències, amb intercanvi instantani i simultani d’imatges en moviment. La possible compensació de rebaixa d’ingressos amb inversions a l’estranger –possiblement sempre millor que la venda de la companyia pròpia a capitals forans i privats– resta pendent de comprovar-ne l’abast dels resultats.

Amb tot plegat, no cal insistir, per sobradament coneguts, en els riscos que comporta la nova galàxia cibernètica. Més subtils, insidiosos i difícils de combatre, perquè no els pot blindar gairebé cap d’aquestes portes virtuals, però relativament fàcils de reduir pels particulars, amb la precaució de no obrir cap cor­reu ni cap oferta que no siguin de cor­responsals absolutament coneguts i autenticats. Ben diferent, i amb dificultat més gran, com es veu sovint, és la protecció de sistemes col·lectius, encara més com més grans, tot i que no es poden descuidar la vigilància i l’aplicació dels mitjans necessaris de protecció, com és el cas d’Andorra Telecom. Uns mitjans que inclouen despeses, a més de les derivades en indemnitzacions als usuaris afectats per les pèrdues temporals d’un servei que ha esdevingut essencial.

I una vegada més, com davant de tantes amenaces i perills nous relativament, no cal renunciar a tantes possibilitats d’enriquiment, en sentit literal i no, que es deriva de la nova navegació per les xarxes. Sense sortir de port (físic) per por als pirates, mai no s’hauria comprovat empíricament que el món és rodó, ni anar explorant totes les costes o terres més enllà.