Aquesta pau de Meritxell

“Ara la veuran només entrar”, em deia mossèn Sarries, l’arxipreste de les Valls, tot mirant-nos el nou cambril de la Mare de Déu de Meritxell des del fons de la nau, arran de porta. Era ja fosc i ell retornava cap a Andorra. Al santuari, però, a Meritxell, encara hi havia força gent, no la gernació del matí, però sí una presència constant. Mossèn Ramon, assegut en una de les dues cadires acollidores del claustre, reposant les cames i saludant tants com anaven entrant i sortint, des de famílies de Canillo, amb la canalleta, fins al padrí a qui els anys encara no li pesen prou per deixar de pujar tot sol a Meritxell a darrera hora de la tarda i que, com cada any, allarga la mà a mossèn Ramon i li diu: “Com va, mossèn?” “Aquí, guardant el ramat”, li respon ell, acompanyant les seves paraules del somriure sortit de dins del cor.

Mossèn Ramon estava content dijous al vespre. Se’l veia content. Ja al matí, en la celebració de la missa presidida per l’arquebisbe Paül Gallagher, secretari de la Santa Seu per a les relacions amb els estats i concelebrada per l’arquebisbe-bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, Joan-Enric Vives i Sicília, juntament amb els sacerdots de les valls d’Andorra, mossèn Ramon de Canillo, quan donava el combregar, no podia dissimular la joia de veure tanta gent a Meritxell, entre els quals pelegrins i devots de la Mare de Déu de Sabart, vinguts expressament des de Tarascó a honorar la Mare de Déu de Meritxell, en aplec de germanor, de vivència de fe i d’esperit, juntament amb els andorrans, amb el poble andorrà que cada 8 de setembre és mogut per un sentiment i un respecte a celebrar de manera ben assenyalada la Diada de la patrona principal del Principat d’Andorra. Respecte i sentiment que, al capvespre de la Diada, es notava a Meritxell. Els centenars d’espelmes enceses, i els doblats centenars de desitjos que les acompanyen; la pregària en silenci i capteniment; la mare, la tia i la padrina del Quim Valera, assegudes en un mateix banc al costat de mossèn Ramon, pelegrines de Meritxell amb la seva vida i motius, com la vida i els motius de la resta de pelegrins. Motius i sentiments íntims. Com aquesta pau de Meritxell que endevino en les llàgrimes d’una andorrana que, abraçant-lo, agraeix a mossèn Ramon el suport, allò que només ella i el rector amic saben.

Aquest any la Diada de la Mare de Déu de Meritxell té un caire encara molt més significat que la celebració tradicional de les Mares de Déu trobades. Fa quaranta anys ja, de la inauguració del santuari nou, fet que al seu dia va representar un símbol en unir esforços tot el poble andorrà. Quatre dècades més tard, que han estat les de més creixement, transformació i evolució de la societat andorrana, els reptes latents que aquesta té requereixen una visió i una conjunció d’accions en tots els àmbits, com ens diu l’arquebisbe i Copríncep Vives: “Necessitem abraçar-nos de nou com a germans, superar les divergències que puguin sorgir entre nosaltres i aprendre a bastir el futur amb unitat i fortalesa.” Talment les paraules del síndic Mateu: “Un dels béns més preuats és la cohesió social. De la proximitat n’hem extret la nostra fortalesa. Sapiguem aparcar les diferències supèrflues, siguem generosos i mirem endavant.”

Els quaranta anys del nou santuari, que es fon cada vegada més en la memòria i el record del vell, han merescut una encertada ofrena: el nou cambril de la Mare de Déu i una rèplica de la talla romànica desapareguda en l’incendi del 8 de setembre del 1972, imatge feta amb tecnologia moderna a través de fotografies de l’antiga talla i pintada a mà per dues restauradores, amb un resultat remarcable i molt digne. Mare de Déu i cambril eren observats amb ulls il·lusionats i emocionats tota la Diada de Meritxell i ho seran, d’observats i estimats, per tots els pelegrins que d’ara endavant veuran la Mare de Déu de seguit, com deia mossèn Sàrries. Al respecte, un prec a l’amic Antoni Pol, que de la mà de l’estudi d’arquitectes Pol-Nadal-Boix, ha dissenyat el cambril i setial: una conferència en directe i allà a la basílica, per explicar-ne tots els detalls, les formes, els símbols i els sentits. Amb quina joia cantava els gojos el Simó Duró a la missa, junt amb la resta del Cor dels Petits Cantors, mirant la nova imatge i “la corona de llum dels 12 estanys Pessons” de mossèn Cinto.

Meritxell és un indret de pau, de fraternitat, de pregària. El món en necessita tant de tot això! Meritxell ens en dóna. Precisament fa quaranta anys també, que a Meritxell i a AINA, mossèn Ramon de Canillo amb els monitors, fa obra social, educa en el lleure els plançons que, en fer-se grans, donaran –com ja en donen els que primer passaren per AINA– fruits per a Andorra. Com diu mossèn Ramon, quaranta anys de vivent andorranitat. Per molts anys!