Incomunicació a la seu de la comunicació?

Que Brossa era un surrealista dels més corrosius que el moviment acollí no és cap dada nova. Però que el meu entranyable amic (en l’àmbit personal, i ho dic amb tota certesa i sense cap mínim dubte, més enllà de la maleïda política) Vicenç Mateu, el síndic general, hagi tingut la idea (així ho he llegit a la també surrealista crònica d’Andrés Luengo al BonDia del proppassat 6 de setembre) de plaçar el poema visual Incomunicació a l’entrada del Consell per la plaça Lídia Armengol, és d’una ironia com a mínim maquiavèl·lica, com a mínim no sé si genial, o bé esperpèntica. No m’ho esperava del filòsof seguidor de Wittgenstein i de la tòria dels límits. Però, potser sense voler ha encertat en la denominada domus concilii que sembla sigui avui, més la incomunicació que no pas la comunicació, el diàleg, l’enraonar, l’escoltar, el parlamentarisme, en definitiva, la comunicació.

És que en el país en tot el que llegim als diaris (imaginin què no sabem...) sura majestuós un surrealisme de fer-s’ho mirar. Pobres Dalí, Aragon, Paul Eluard, Brossa, etcètera, ensenyorejant i podent pintar, crear a la casa del Consell General d’Andorra, avui però ben representats amb la Incomunicació de Joan Brossa.

Em fa pena, ho dic de veres, que l’admirable Incomunicació brossiana s’hagi instal·lat a l’entrada del lloc teòric més emblemàtic d’Andorra: el lloc de la ter­ra, del seny, de la prudència, abans també de la seu de la Justícia, el lloc on parlar dels temes comuns que afectaven el nostre poble; la terra, el menjar, el treball, les comunicacions, la possibilitat de progressar, les trifulgues amb veguers, delegats permanents, fins i tot Coprínceps... comunicant-se amb mots, certa jurisprudència, el sa i prudent costum avalat per vides i morts en un clima –excepció confirma regla– de comunicació, d’intercanvi.

I avui, amb lleis i més lleis, reglaments i més reglaments, basats –diuen– sempre en la sagrada Constitució, sembla més aviat el regne del despropòsit, és a dir, la seu del monòleg, del discurs dirigit a les parets, de l’estrany viatge a no se sap on, a la violència soterrada, a la manca de l’humor, i més aviat al recompte de factures presentades i no pagades. A retrets, a molts retrets, a moltes explicacions banals. I sóc dels que creuen que la política és i ha de ser també teatre, però no pas l’anomenat teatre de l’absurd...

Més enllà de la bonhomia d’aquesta crònica –adoro la institució del Consell General–, és terriblement cruel i ni al mateix surrealista Brossa se li hauria acudit millor lloc per a la seva Incomunicació que situar-la al temple de la comunicació. Bravo! Andrés Luengo acaba la seva crònica, parlant d’una altra obra de Brossa, Record d’un malson, dedicat al gran jutge d’apel·lacions Josep Maria Porcioles (no parlo del franquista Porcioles, alcalde), dient: “Quines voltes fa la vida.” Ja ho crec: s’imaginen l’ONU amb l’escultura de Brossa a la porta? Ja sé que això de l’ONU és també avui, certa fal·làcia de política del quedar bé, però almenys no ens constituïm nosaltres mateixos en una riota, nosaltres que som petits, diem, fins i tot en la incomunicació.