Pàgines de la vida

“De claredat i transparència n’hi ha quan es vol. Únicament per obligada necessitat, per interès o per noble ignorància”:

I

Amb un aire espaordit s’acostà caminant de pressa. Al palmell de la mà hi portava una abella més morta que viva. “Què podem fer per eixerir-la un xic? La posarem damunt les flors d’aquesta mata d’espígol”. Digué jo per dir alguna cosa. Però gairebé enmig del sospir per acabar la frase, el Tom, un dels tres gossos de la casa, en un vist i no vist ja l’havia engolit.

Un xisclet barrejat de desesperació i ràbia va esparracar el silenci d’aquell agradable matí. La pobre criatura de sis anys i mig va esclatar a plorar alhora que corria darrere el gos amb un bastó d’avellaner, trobat de retop al terra del jardí.

Durant els tres dies següents, el Tom va perdre les carantoines que ella li feia a totes hores.

Tot això succeïa mentre corprès, esguardava en un periòdic la imatge inexpressiva del petit Omran, una vegada salvat de l’horror dels bombardejos en el poble d’Alep. Ell, i milers d’altres que no sabem ni veiem, però que podem imaginar-nos la seva fi entre dolors i incomprensió.

Totes les paraules que poguéssim trobar per descriure la monstruositat de la situació segur que estarien lluny de la crua realitat de les guerres.

II

Burca, burquini, hijab, niqab i xador. Primer classifiquem la vestimenta, i el tracte que rep la dona on el situem? Però tornem a anar a la indumentària, és un problema o ens el fem exclusivament nosaltres, el problema? És que no volem remembrar quan les nostres besàvies anaven tapades de cap a peus, sobretot per assistir a la missa catòlica indispensable dels diumenges? I com prenien els banys de mar? Així que, on està la desigualtat? Francament jo crec que en el temps i en l’emplaçament o lloc.

El temps instrueix. Ara bé, sense temps res podem fer. El lloc és virtual en el temps.

El resultat és que hi ha una assignatura pendent i molt embrollada dels senyors governants. Ells van disposar el benavenir de les convivències. A ells els pertoca per obligació il·luminar-se novament per desembrollar els assajos de ciència ficció.

L’endemà, llegeixo en un altre periòdic un escrit que critica les mancances de llibertat religioses. La queixa arriba d’un dels països que allà on darrerament han posat els peus per la força hi han deixat més llàgrimes que somriures.

No sé la reacció que podrien tenir els seus ciutadans, si veiessin cremar al mig del les seves ciutats o a les voreres dels seus rius les despulles de persones de creences hinduistes. No vulguem, doncs, donar classes magistrals de democràcia quan les xifres de mort per armes de foc i discriminació social d’aquest país que tots sabem són les que són.

III

Ans d’anar a llançar les deixies, perfectament destriades, he volgut fer una fullejada als periòdics dels darrers quinze dies. Llurs notícies intranscendentals per omplir racons i les que es repeteixen més que l’all, havent-hi motiu o no havent-n’hi, amb una immutable lleialtat dels portanoves envers l’època i llurs còmplices, malgrat saber que tals successos esdevindran somnolències insensibles a les quaranta-vuit hores d’haver caigut del capdavant de la morbositat informativa.

Tot seguit, un munt de títols subratllats comencen a arrossegar-me les ninetes dels ulls. El temor d’altres Brexit a la UE. El temor dels anglesos al seu de Brexit. La mediterrània, enllaç de la mort o de la vida. Els refugiats. Els atemptats. Els conflictes bèl·lics. L’11-S. Les sessions de pandereta per a l’elecció del president del govern espanyol, car­regades de provocacions a l’estil més dictatorial de la supèrbia dels conqueridors conquerits, i de cop, l’explosió d’una nova notícia amb olor a socarrim, per les possibles coaccions que sembla que hi ha hagut, entre un David i un Goliat per les martingales de la desapareguda Banca Privada d’Andorra.

Algun altre article dels drets dels automobilistes, biciclistes, vianants, motociclistes… L’exigència d’algun d’aquests articles no els entenc, ja que absolutament ningú respecta les regles de circulació. Plego de mirar. Anem als contenidors.

IV

Al meu costat hi ha un milhomes observant les dificultats que tinc per engegar el motor d’una atrotinada moto que fa més nosa que servei.

“Per què ho fas això?” Em diu el patufet de dos anys i mig.

“Com que quasi no en fem ús –contesto– cada dos o tres setmanes la poso en funcionament per mantenir viva la bateria”.

“Ah, d’acord. Molt ben fet”.

Me’l quedo mirant de reüll, aguantant-me el riure per la seva sortida. Com si ell hi entengués res, de motos i bateries.

“Que puc pujar-hi?”. “Sí, però no toquis res”. Als nou segons l’esquerdat rum-rum del motor s’aturà. Havia girat la clau del contacte.

Al moment que el baixava d’aquell trasto per intentar altra vegada posar-lo en marxa, sento la veu de son pare sol·licitant la compareixença del menut. Uf. Estic salvat.

Corrents com un ànec, se n’anà als seus braços feliç de les realitats desconegudes.