Els sagrats espais comuns

Ho hauríem de tenir ben clar i saber-ho des de xics, tenir-ho ben après des de les mateixes beceroles: els espais comuns són sagrats i, per tant, s’han de respectar. Carrers, places, carreteres, berenadors, jardins, parcs, instal·lacions i edificis de propietat pública, espais de propietat privada però que ens permeten pas i esbarjo, etc. Indrets comuns on al llarg del dia hi passen moltes persones, cadascuna amb els motius i les necessitats personals que li calen per gaudir de les hores de lleure. Si, com hem dit al principi, tinguéssim ben entès i assumit que aquells indrets, espais o instal·lacions que són de tots, mereixen el grau més alt de respecte, potser no hi hauria tant soroll als carrers, tanta brutícia, tanta mala educació manifesta. Però, dissortadament, la densitat de població d’Andorra la Vella i d’Escaldes-Engordany, fa que els comportaments incívics d’uns pocs passin ben a fregar de la majoria que sap comportar-se i es comporta. El soroll inhumà de les motos i dels cotxes que passen esbojarrats és l’exemple més significatiu. Després hi ha els gossos que borden sense que l’amo els aquieti o que fan les seves necessitats al carrer i l’amo no les recull. Per sort, la majoria dels que tenen gossos els eduquen i recullen els excrements. Després hi ha els simpàtics que, en aplegament tribal o fins i tot en solitari, fan malbé allò que ha de servir per a ús de tots. Trenquen el banc, el vidre o el fanal, fan la pintada a la paret i ja m’atraparàs.

Aquests comportaments suposen una pèrdua de qualitat en la convivència diària, allò que en diem pau i tranquil·litat. I com més gent visqui en un indret, com més gran sigui un poble, i per suposat, a les grans ciutats, més degradada podem arribar a notar la calma i la serenor. És l’anomenat medi ambient urbà, que quan arriba a cotes insuportables, l’autoritat ha de fer, perquè la poca civilitat no afecti la salut física i mental, el benestar dels veïns. El grau de sensibilitat de les corporacions locals es nota precisament en la cura que tenen a l’hora de crear i de mantenir els espais comuns oberts, com ara els jardins, els mateixos carrers i les places, però també els espais comuns tancats, com ara edificis destinats a la cultura i a l’esport. Són espais sensibles que els veïns estimen i valoren i que, tal com ha de ser, se’ls fan seus. I quan una afectació o un perill ronda, per petit o gran que sigui, reaccionen, el fan evident i expressen la seva inquietud.

L’anunci del comú d’Andorra la Vella de donar l’explotació –com si es tractés d’una mina o d’una cantera– a una empresa privada del Centre de Congressos ha fet saltar les alarmes entre els veïns i, per la significació de la instal·lació, també en les formacions polítiques de l’oposició al comú i en l’opinió pública. Declaracions i articles d’opinió que es posen les mans al cap davant l’anunci que les instal·lacions seran governades per qui guanyi el concurs públic i que seran destinades a activitats com ara un casino, el tan anomenat casino que s’ha de fer a Andorra. Les raons donades per l’equip de Govern del comú són purament econòmiques, de fer quadrar els números a final d’any. I aquí és on cal dir ben alt i clar que els espais comuns són sagrats. La funció del Centre de Congressos ha de ser cultural i amb una clara funció social, de suport a entitats i a activitats regulades obertes a tothom. La sola possibilitat d’insinuar la ubicació d’un casino al Centre de Congressos d’Andorra la Vella és una gerra d’aigua freda en la ja prou sacsejada pau i tranquil·litat del rovell d’ou d’Andorra. A vegades el dèficit econòmic d’una instal·lació pública és una inversió en qualitat de vida dels ciutadans. En aquest cas, seria doblement dolorós, per la pèrdua d’un espai per al teixit associatiu i per la instal·lació d’un casino. Com molt bé expressava ahir l’Albert Roig en el seu article en el Diari: ”Potser el Centre de Congressos deixaria de perdre diners, però el dèficit seria socialment molt més elevat”. Que el sentit comú faci veure al comú d’Andorra la Vella l’error del seu pas.