El preu de ser com són

El cas de l’àrbitre andalús Jesús Tornillero, insultat i amenaçat de mort des que va fer pública la seva tendència homosexual ha omplert els darrers dies diversos espais als mitjans de comunicació al sud del Runer. A més de demostrar la dificultat de sobreviure en l’activitat a aquests diferents en un àmbit encara tan masclista com l’esport, els fets conviden a recordar amb què es troben els que són com són en aquestes valls.

Sobre el paper, jurídicament, la seva igualtat és pràcticament total, tret de l’eufemisme que es va emprar per tal de no qualificar l’establiment d’aquestes parelles com a matrimonis, això sí, reconeixent-los tots els drets. Les inscripcions en el registre civil, i fins i tot la cerimònia d’una d’aquestes parelles estables a Escaldes, per dos cònsols –dones, per cert– han estat tanmateix excepcions.

Aquesta diferència, com tantes d’altres –la feminitat, les minusvàlues, la pertinença a un col·lectiu immigrant concret– encara provoquen diversos graus de rebuig i menysteniment socials per una minoria ultraconservadora de ciutadans. Ho podem comprovar, empíricament, si ens aturem a mirar persones del nostre entorn que s’hi troben.

Sembla superada l’etapa on la tendència sexual va passar de ser considerada un crim a una malaltia, en l’opinió d’alguns dirigents polítics, socials eclesiàstics, tot i les opinions expressades pel Papa Francesc. És clar que aquesta superació no s’ha produït arreu –encara hi ha països on es manté la repressió penal que arriba a la pena capital– i que fins i tot en els estats avançats resten illes de dificultat per homologar les diferències, com l’abundància i lentitud de tràmits per normalitzar la transsexualitat, especialment si els protagonistes són menors d’edat.

Entre nosaltres tothom –o gairebé– es relaciona amb gais amb absoluta normalitat. Alguns, que han ostentat o encara ocupen càr­recs públics. D’altres, amb ampli reconeixement i rellevància social per diverses activitats, econòmiques i culturals. En cap cas, la seva condició els ha suposat marginació en el sentit d’apartament de les responsabilitats respectives.

Aquesta tolerància, però, no hauria de ser suficient. Més d’un d’aquests personatges, la majoria apreciats i fins i tot admirats en els àmbits respectius, manté una parella frontera enfora, tot i que relativament a prop, sigui a la Seu, sigui a Barcelona, pel que sabem.

Es podrà dir que són decisions personals, excessivament prudents i que res no passaria, en cap sentit negatiu, si convisquessin aquí amb les persones estimades del mateix gènere. Però podem estar segurs, d’això, d’aquesta acceptació amb normalitat del que no té res d’anormal? O més aviat perdrien en part –al menys en part– la tolerància que fins ara reben.

L’actitud més estesa és la de, davant seu i no, fingir ignorància de la seva condició. I encara més es fa com si no existís amb el col·lectiu de lesbianes, on s’afegeix a la tendència sexual minoritària la minorització fàctica general que encara pateixen tantes dones per ser-ho, per molt que sigui evident la seva heterosexualitat.

Sembla que aquí tots, fins i tot els més tolerants, seguim el cor­rent d’acceptar i aplicar una hipocresia social i moral establerta que no cal atribuir en origen –o no del tot– a la condició eclesiàstica d’un dels Coprínceps, a diferència del que succeeix amb el sistema judicial i l’avortament, que, tot i ser una altra història, continua sent un problema anacrònic resolt també amb la hipocresia de fer com si centenars de dones no anessin cada any a interrompre els embarassos respectius a territori català, com demostren les estadístiques que es fan públiques, o al nord del Baladrà, on les xifres no es publiquen.

La normalitat absoluta en la vida dels col·lectius coneguts amb les sigles LGTBI no existeix; la responsabilitat és de tots i cadascun de la resta, a més –en part– de la seva voluntat d’evitar rebuig social afegit o agreujat. I la solució, tan lògica, evident, i teòricament senzilla, està en mans, o més aviat mirades i veus, de tots i cadascun de nosaltres. Només caldria ser conseqüents amb on hem arribat: a l’acceptació mental i callada que tants sentim i apliquem –sense manifestar-ho, hélas!– envers la normalitat d’aquestes persones.