La tribuna
Els límits de la privacitat
La xarxa és una espècie de dipòsit d’informació de tot tipus, però també d’escombraries fins a l’infinit. Hi ha un ull que ho veu tot i ho atrapa
El 8 de setembre passat, la policia d’East Liverpool a Ohio (EUA) va fer públic un informe que feia referència a la detenció i corresponent multa a una parella per conduir un cotxe sota els efectes de l’heroïna. De fet, l’informe especifica que van observar un cotxe que circulava de manera estranya i que es va aturar a la vorera sobtadament. Quan la policia va acudir a veure què passava, tant el conductor com la dona que anava al costat estaven desmaiats. Al darrere hi viatjava un nen. (Acompanyen l’escrit dues fotografies).
El mateix informe del qual parlo va ser publicat poc després a la pàgina de Faceboook de la ciutat d’East Liverpool; en poc temps s’ha fet viral i ha desfermat tot tipus de comentaris.
A les fotografies publicades per la policia i reproduïdes ara a milers de llocs s’hi veuen dos adults a l’interior d’un automòbil en estat lamentable, estabornits per l’efecte de les drogues, segons comenta la notícia, per un tipus d’heroïna; al seient del darrere hi ha el fill de la dona, un nen de tan sols quatre anys, assegut a la seva cadira, que mira a la càmera sense saber ben bé on mirar. La seva cara és anguniosa i d’incredulitat, també d’innocència i incomprensió.
Teòricament la foto serveix per alertar del perill de les drogues, aquest és el motiu pel qual es va publicar, fins aquí res a dir, però és evident que atempta contra el dret de la intimitat de la gent, i sobretot els drets d’un infant que sempre quedarà marcat per la cruesa de la imatge.
Tan difícil era que no se li veiés la cara? Fins i tot, al meu entendre, és discutible que es pugui veure la cara de la mare i l’home que l’acompanya, en l’estat inconscient en el qual estan. També s’haurien pogut pixelar; l’efecte hauria estat el mateix i el mal molt menor. Es podria discutir si la privacitat afecta la pròpia parella, però sobretot ho qüestiono perquè és evident que el nen sempre reconeixerà en aquella imatge la cara de la seva mare.
Tota la seva vida el perseguirà la imatge, la seva i la dels dos adults que estaven al cotxe, i el cert és que ja no hi ha marxa enrere. La xarxa és una espècie de dipòsit d’informació de tot tipus, però també d’escombraries fins a l’infinit. Hi ha un ull que ho veu tot i que un cop ho atrapa, ja no es pot deixar enrere.
Som conscients del perill que comporta, pujar, allotjar una imatge en un servidor, a un lloc tan “innocent” com Facebook?
Si avui cerquen la notícia als diaris espanyols, la cara del noi està pixelada. Hi ha llocs i portals que encara saben respectar els drets elementals, però malauradament al final sols és un principi ètic que honra qui el respecta, però que té pocs efectes pràctics. N’hi ha prou de teclejar a Google “nen, East Liverpool, Ohio”, perquè surti infinitat de vegades l’infant amb la cara descoberta.
Tampoc a la pàgina oficial d’East Liverpool a Facebook semblen massa preocupats per la repercussió que ha tingut la imatge i segueixen mostrant el rostre del nen.