La reinvenció d'Andorra: un encert estratègic

A la dècada dels setanta, Andor­ra era el paradigma d’un país d’èxit. Així ho certifica el gran creixement del PIB per capita: una mitjana del 14,7%. El millor any va ser el 1977 (un 23,1%) i el menys bo va correspondre al 1971 (un 7,2%). Unes xifres espectaculars, que ho serien menys si restéssim la creixent aportació al seu PIB dels treballadors estrangers, però que no deixarien de ser excel·lents.

L’economia del país estava basada en quatre principals pilars: banca, comerç, turisme i construcció. El primer tenia com a base essencial el secret bancari; el segon una amplíssima oferta de productes, un gran nombre dels quals impossibles d’aconseguir a Espanya; el tercer l’explotació dels seus recursos naturals (neu i natura), i el quart era fruit de la prosperitat generada pels altres tres, especialment de la derivada de la seva gran desenvolupament turístic.

En les dècades següents, el país va començar a patir un lent però acusat declivi. Així, en els vuitanta, noranta i en el decenni passat, el PIB per capita va augmentar de mitjana un 8,1%, 5% i 3,6%, respectivament. Sens dubte, increments notables per a qualsevol altra nació, però no per a l’Andorra que havia aconseguit un èxit tan espectacular en els anys setanta.

Els motius del declivi van ser múltiples i diversos. A l’activitat bancària va perjudicar l’increment de territoris que actuaven com a paradís fiscal i la major presència de la banca internacional a Espanya i França. Unes entitats que desviaven els capitals, necessitats de secret bancari, cada vegada en major proporció cap a altres ciutats o nacions. Al comerç li va afectar negativament la globalització comercial, en permetre aquesta l’existència en els països limítrofs de la mateixa oferta de productes que existia a Andorra, en algunes ocasions disponible fins i tot a un preu inferior. L’arribada de turistes es va veure afectada per les noves necessitats dels viatgers, cada vegada més a la recerca d’una experiència que del simple consum de natura i esquí.

En els últims anys, el Govern andorrà ha decidit fer un pas endavant, modernitzar l’economia andorrana i adoptar una estratègia que permeti al segle XXI tornar a convertir el país en el paradigma de l’èxit econòmic que antany va ser. Aquest objectiu no depèn només d’ell, sinó que necessita una profunda implicació de tots els seus ciutadans, però especialment dels seus empresaris. Sense ella, Andorra es quedarà a la meitat del camí.

Els principals encerts estratègics del Govern són tres: la finalització del seu estatut de paradís fiscal, les mesures adoptades per solucionar l’anomenat cas BPA (Banca Privada d’Andorra), i la creació d’una marc tributari i empresarial que permeti la captació d’un gran nombre de companyies estrangeres.

Des del 2009, Andorra va decidir apostar clarament per la transparència financera, un procés que culminarà l’1 de gener del 2017. A partir d’aquesta data, la Hisenda espanyola disposarà de la mateixa informació sobre els comptes que posseeixen els seus ciutadans en els bancs andorrans que la que actualment té sobre els ubicats al seu territori. Sens dubte, una decisió arriscada, a causa dels perjudicis a curt termini que podia comportar als seus bancs, però clarivident. Com el temps està demostrant, la creixent lluita contra la delinqüència internacional a través de l’economia, unida a la necessitat dels diferents governs de recaptar més diners sense recórrer a augmentar els impostos que graven els seus ciutadans, s’està fent cada vegada més difícil la supervivència dels paradisos fiscals.

En el cas BPA, el Govern va decidir “posar-se una vegada vermell, en lloc de cent groc”. L’entitat va ser acusada, per part de l’agència del Tresor dels EUA dedicada a combatre els delictes financers (FinCEN), d’estar involucrada en el blanqueig internacional de capitals. Davant aquesta denúncia, a l’executiu no li va tremolar el pols i va decidir intervenir l’entitat. Una decisió probablement dolorosa, però imprescindible per salvaguardar el nou estatut bancari d’Andorra i evitar que l’ombra de la sospita s’estengués a les altres entitats financeres del Principat.

El nou marc fiscal, homologable al de qualsevol país de la Unió Europea, pretén ser un poderós imant d’atracció d’empreses. Està basat en dos principals aspectes: la signatura de convenis amb altres nacions per evitar la doble imposició i uns baixos tipus impositius. Així, el de l’IVA (el nom que rep a Andorra és IGI) és del 4,5%, sent del 10% el vigent en l’IRPF i en societats, podent aquest últim arribar a estar bonificat fins a un 80%, si les empreses atretes pertanyen a sectors estratègics. No obstant això, perquè aquest marc fiscal pogués tenir els efectes desitjats, el Govern prèviament va desenvolupar una Llei d’obertura empresarial imprescindible: permetre la implantació al país de companyies el capital de les quals estigués en un cent per cent en mans estrangeres. Amb ella començava una nova etapa.

Un cop establert un adequat marc legislatiu, els empresaris del país han de fer els deures, sent aquests molt importants en matèria bancària, turística i comercial. Les seves entitats financeres han d’expandir-se molt més a l’exterior del que ho han fet fins al moment, encara que per això sigui necessària la fusió de dos o més dels actuals bancs del Principat. En concret, han exportar el seu negoci de banca privada, en què disposen d’avantatge competitiu respecte a la majoria de les entitats europees de grans dimensions.

En els últims anys han fet alguna adquisició a Espanya, però la seva presència al país veí continua sent merament testimonial, no havent aprofitat gairebé gens la seva crisi bancària. No obstant això, continuen existint-hi bones oportunitats de creixement, tant orgànic com inorgànic. Aquestes provenen del desprestigi de les entitats nacionals entre la població, la realització d’una banca dirigida principalment a la venda de productes, en lloc de l’assessorament al client, i de la disminució dels costos de personal com a principal via d’augment de beneficis.

En matèria turística, és imprescindible renovar la planta hotelera. La majoria de les instal·lacions estan desfasades i necessiten una profunda rehabilitació. No es pot vendre qualitat turística si els hotels no l’ofereixen. Un finançament adequat per part de les banca andorrana, unit a incentius fiscals a la rehabilitació, pot constituir una bona ajuda. No obstant això, també han de propiciar-se fusions d’empreses del sector i una major presència de companyies estrangeres en la gestió dels hotels del país.

Addicionalment, els operadors turístics han de deixar de pensar a la manera dels anys setanta i, en lloc d’oferir neu i natura, subministrar experiències als visitants. Un bon exemple és Caldea, un altre el turisme d’aventura, les jornades gastronòmiques, etcètera. També cal augmentar el nombre d’esdeveniments internacionals que tenen lloc al país. En definitiva, un profund canvi.

En matèria comercial, Andorra ha de desterrar el low cost. Els grans hipermercats ja no atreuen el client estranger, sinó que pateixen una profunda reconversió i s’enfoquen com a petits Har­rods. En els seus comerços, el país ha d’oferir principalment glamur. És a dir, productes d’alt standing, un servei exquisit i una decoració emblemàtica. Per aconseguir aquest objectiu, probablement sigui necessari repensar l’urbanisme en algunes parts del país, ja que considero imprescindible reconvertir els eixos comercials que triomfaven en els anys setanta perquè tornin a fer-ho durant la dècada actual.

En resum, Andorra té un pla, a diferència d’Espanya que no en té cap. Com a ciutadà del segon país, tinc una barreja d’admiració i sana enveja. No és un projecte per a tres ni cinc anys, sinó per a molts més. Segueixin-lo i no se’n desviïn per copiar altres països amb característiques molt diferents a les seves. Les còpies difícilment superen l’original.