Minúscula, però secular història andorrana

La història del món és feta amb trossets de vida, amb porcions de temps viscuts dia a dia i posats un darrere de l’altre, encadellant mesos i anys i segles. En la conjunció tan ben disposada sobre la pell de la Terra, de països i aplegaments de pobles en un espai geogràfic que els caracteritza, el fet territorial dels que viuen en una contrada petita, que aviat és apamada, comparada amb altres contrades amb les fronteres de desenes i desenes de milers de quilòmetres de volt, destaca necessàriament no per l’extensió geogràfica, sinó per la duració del temps des del seu naixement com a comunitat reconeguda. El cas d’Andorra és ben exemplar en aquest aspecte. Petit país, petit Estat, amb una minúscula extensió territorial però amb una gran, magna història, dilatada en el temps i per tant, secular. Això, que pot semblar general, no ho poden dir tots els països del món, encara que es tracti dels més grans i amb més poder. Andorra, doncs, pot presumir i dir: més que la quantitat, és la qualitat allò que ens marca en el procés històric, i són els valors substancials assolits durant gairebé –fet i dit– mil anys d’història viscuda i teixida sota un mateix cel allò que dóna el caràcter, la manera de ser.

La història andorrana comença certament molts segles enrere i ha estat i és present en el punt de mira dels historiadors. La darrera aportació cap al seu coneixement la fa l’Oliver Vergés en el llibre Història d’Andorra en onze claus, de la mà d’ANM Editors. Es tracta d’un recull de moments clau, com resa el títol, d’aquells que fan canviar o perpetuen els puntals que recolzen els fets de la història. En tractar-se d’un volum petit, s’hi adverteix una necessària tria i esporga, potser massa estricta, a l’hora de presentar aquestes onze claus. Fet que, com diu l’autor, “fa que n’haguessin pogut ser exposades catorze, a vuit o vint”. Són preferències de qui confegeix la selecció que a ulls d’altri pot semblar escadussera, amb dates històriques no contemplades, com ara el segon pariatge, del 1288. Però bé, felicitats a l’amic Oliver Vergés i a ANM Editors per aquest tast que contribueix a divulgar el coneixement històric d’Andorra.

Sempre que surt una nova aportació a la història d’un indret, com ara el llibre de l’Oliver Vergés, ens guanya el record dels qui al seu dia precediren, amb estudis, investigacions i escrits, les passes dels actuals. Podem parlar, per exemple, i més ara que fa cent anys del seu pas per Andorra, de l’historiador mossèn Pere Pujol i Tubau, fill de Ribes de Freser però establert a la Seu d’Urgell, que tantes aportacions va fer a la història andorrana, des del seu càrrec com a canonge arxiver del Capítol d’Urgell. Després vindria i agafaria la torxa un altre distingit historiador, el pare Cebrià Baraut. D’ells en pouen, còmodament, els jovencells historiadors actuals i a voltes la feinada que feren, cal que sigui reconeguda i recordada. Mossèn Pere Pujol dèiem, fa cent anys, el gener del 1916, arribava a Andorra, amb 29 anys, amb l’encàrrec fet pel feia poc temps doctorat en història, Ferran Valls i Taberner, de 30 anys (aquella joventut ardida!), de mirar tots els documents de l’arxiu de la Vall, per a la confecció del llibre que Ferran Valls publicaria quatre anys després, el 1920: Privilegis i ordinacions de les Valls d’Andorra. Mossèn Pere Pujol se sentia “ufanós, joiós en gran manera”, d’haver pogut accedir i estudiar els documents de la història andorrana, complementada amb els que es conserven a l’arxiu Capitular i Diocesà d’Urgell, que ell mateix catalogà, endreçà i divulgà. Acabada la feina a l’arxiu de la Vall, mossèn Pere Pujol marxava, el 1919, cap a París, becat per l’Institut d’Estudis Catalans, on a l’École des Chartes i a l’Institut Catholique profunditzà en els estudis de paleografia i diplomàtica durant dos anys. En podeu saber més obrint el valuós llibre Obra completa de mossèn Pere Pujol, que Bartomeu Rebés, amb la seva Editorial Andorra, i a cura de Joan Riera i Simó, va publicar el 1984. Ferran Valls i Taberner, curiosament, també ara fa cent anys, el maig del 1916, era nomenat jutge d’apel·lacions del Principat d’Andorra, càrrec que mantindria fins a la seva mort, succeïda el 1942, encara amb plena vitalitat, als 54 anys.